Alexia Putellas Segura (Mollet del Vallès, Barcelona; 4 de febrer de 1994) és una futbolista Catalana que juga com a centrecampista, a la posició d'interior esquerra, al Futbol Club Barcelona de la Primera Divisió d'Espanya. També és internacional amb la selecció absoluta d'Espanya des del 2013.
El 2021 ha estat guardonada amb la Pilota d'Or a la millor jugadora del món i el 17 de gener de 2022, va ser guardonada amb el Premi The Best FIFA de 2021, sent la segona futbolista a aconseguir-ho, després de la nord-americana Megan Rapinoe, al any 2019, quan van aconseguir tots dos guardons.
Alèxia Putellas ha guanyat la Pilota d'Or femenina 2022, que l'acredita de nou com a millor jugadora del món. La jugadora de Mollet ha recollit aquest vespre la seva segona Pilota d'Or consecutiva, una fita que cap futbolista ha aconseguit sota aquesta denominació del premi. La del Barça ha estat la més votada per periodistes esportius de tot el món.
Cofundadora de «Mujeres Libres», juntament amb Mercedes Comaposada i Lucía Sánchez Saornil entre otras, en 1936, escriu nombrosos articles en diverses revistes llibertàries (Revista Blanca, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Generación Consciente, Estudios, Mujeres Libres, etc.) i fundarà el Grup Ogino. En 1936 va participar en la creació de la Lliga Hispànica contra la Guerra, secció espanyola de la Internacional de Resistents contra la Guerra (WRI).
Durant la Revolució va ser nomenada directora de l'Assistència Social a València i s'ocuparà dels nins refugiats a les granges escoles a Madrid, col·laborant estretament amb Frederica Montseny en el Ministeri de Sanitat --el càrrec de ministra de Sanitat s'havia pensat per a ella, però finalment va ser rebutjada per la seva pertinença a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937, a Barcelona, participa en el projecte del Casal de la Dona Treballadora, lloc de trobada, intercanvi i educació per a les dones.
En 1939, durant el seu exili a França, intentarà ajudar a milers de refugiats confinats als camps de concentració enquadrada en la Creu Roja República Espanyola. Establerta a Tolosa de Llenguadoc, dirigirà l'Hospital de Varsòvia de la ciutat, on passaran nombrosos guerrillers espanyols.
Sempre disposada a socórrer refugiats i practicar la solidaritat li va sorprendre la mort quan es disposava a traslladar-se a Algèria per atendre els ferits de guerra en lluita contra l'imperialisme francès. Va publicar, a més de la novel·la breu Amor, La cartilla de consejos a las madres (1931), La vida sexual de la mujer (1932) i Elogio del amor libre (1936), entre altres obres. Amparo Poch y Gascón va morir el 15 d'abril de 1968 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
Rosa Hernáez i Esquirol (Barcelona, 6 de juny de 1887 – Barcelona, 17 de desembre de 1964) coneguda popularment com a "Rosita", va ser una ballarina clàssica, cantant de sarsuela i actriu.
Després d'haver estat florista de la Rambla, va formar part del cos de ball de Pauleta Pàmies
Va conèixer Josep Santpere i Pei interpretant La Santa Espina, d'Àngel Guimerà, al Teatre Principal. Junts van representar moltes sarsueles, operetes i vodevils.
Es van casar i van ser pares de cinc fillsː Pepita, Ramon, Maria (Mary Santpere), Gabriel i Teresa. Van formar una parella artística molt popular al primer terç del segle xx. Va estrenar i popularitzar el famós cuplet «Remena, nena» en una obra del mestre Torrents, músic nascut a Begues que va col·laborar molt estretament amb la Companyia de Josep Santpere.
L'obra La reina ha relliscat va gaudir d'un gran èxit. Van fer junts, anys després, una versió còmica i musical del «Tenorio» i van girar per tot Catalunya. Després de la Guerra Civil i de la mort del seu marit el mateix any en què va acabar la guerra (1939), va viure retirada del món del espectacle fins que va morir a Barcelona el 17 de desembre de 1964.
Retrat de l'actriu Rosita Hernáez amb Josep Santpere i els seus fills : entre ells es troba l'actriu Mary Santpere quan era una nena. Fot: Mariné Vadalaco, Amadeu.
Rosita Hernáez amb la seva família al saló de casa. A la seva dreta, el seu marit Josep Santpere. Al centre, la seva filla Maria, coneguda com a Mary Santpere. 1930.
Maria Assumpció Català i Poch va néixer a Barcelona el 14 de juliol de 1925. Els primers anys d'infantesa els va passar a Montblanc, Tarragona, per motius professionals del seu pare.
Va iniciar els estudis primaris a Montblanc i els va acabar a Barcelona a les Escoles Catòliques del Sagrat Cor i Maria Immaculada regentades per les Germanes Paüles. En acabar la Guerra Civil va cursar el batxillerat a l'Institut Maragall de Barcelona.
De 1947 a 1952 va cursar la Llicenciatura en Ciències, Secció de Matemàtiques, a la Universitat de Barcelona. A continuació va cursar el Doctorat i, en acabar els cursos, va començar a treballar en la seva tesi. Seguint la tradició familiar, i mentre ja feia classes a la Universitat de Barcelona, va preparar oposicions a professor de matemàtiques en Instituts d'Ensenyament Mitjà.
Va començar a treballar en astronomia l'any 1952, una època marcada per la penúria econòmica i l'absència quasi completa de dones a la universitat del país. De fet, va ser la primera dona en ocupar un càrrec d'astrònoma professional a la universitat espanyola.
Llicenciada en matemàtiques per la Universitat de Barcelona, (1953), on impartí la cursos de matemàtiques i astronomia des d'aquest any fins al 1990.
Els inicis de la seva carrera científica foren com a ajudant de la Secció d’Astronomia del Seminari Matemàtic de Barcelona, dependent del Patronat Alfons el Savi del CSIC. Posteriorment, va treballar a l’Institut Henri Poincaré i al Laboratori de Dinàmica i Estadística Estel·lars, i col·laborà amb la càtedra especial de tecnologies de l’espai de la Universitat Politècnica de Catalunya.
Amb la tesi Contribució a l’estudi de la dinàmica dels sistemes estel·lars a simetria cilíndrica (1970), fou la primera dona a doctorar-se en matemàtiques a la Universitat de Barcelona. Estudià les taques solars i durant quinze anys fou representant de l’Estat espanyol a la Unió Astronòmica Internacional dins la Comissió 46 per a l’ensenyament de l’astronomia.
El 2009 rebé la Creu de Sant Jordi i el 2015 hom donà el seu nom a un telescopi de l'Observatori Astronòmic del Montsec.
Des d'octubre de 1997 fins la seva mort el 3 de juliol de 2009 va ser assessora científica de la Secció d'Astronomia de la revista National Geographic en l'edició espanyola d'Edicions RBA, Barcelona.
Quan va esclatar la guerra civil espanyola, va cobrir el front republicà entre Madrid i Barcelona com a corresponsal i, segons les seves pròpies paraules, “Espanya em va posseir del tot”. S'hi va involucrar personalment en què considerava una causa justa, va ser dels pocs periodistes que es van quedar a Barcelona fins que la ciutat va caure i va cobrir la fugida dels refugiats camí de l'exili per al Manchester Guardian. Quan va veure el caos dels camps francesos, es va obsessionar a recaptar fons, aconseguir menjar per a milers de persones i organitzar l'asil dels derrotats. La guerra civil i l'acceptació final del franquisme a la resta del món li van deixar unes seqüeles emocionals i físiques de les quals mai no va aconseguir desfer-se.
Pablo Neruda, Nancy Cunard, Delia del Carril i Luis Enrique Délano. Madrid, 1936.
Durant el conflicte bèl·lic d'Espanya de 1936, va ser corresponsal del Manchester Guardian, on va col·laborar amb Pablo Neruda en la seva obra Los poetas del mundo defienden al pueblo español. També va col·laborar amb els aliats a Londres, durant la Segona Guerra Mundial. Va participar en les emissions de la ràdio de «France Libre» a la qual va traduccions. Quan es va acabar el conflicte bèl·lic del 36 va ajudar els refugiats espanyols que s'oposaven a Franco i que no podien tornar a Espanya, i va escriure Releve into Marquis (1944).
Nancy, filla única i hereva d'una fortuna fabulosa. El seu pare era el propietari de la naviliera Cunard; sa mare, una nord-americana milionària amb la seva pròpia existència polèmica. Criada entre l'aristocràcia britànica, Nancy es va rebel·lar davant d'aquell món que considerava hipòcrita i injust. Les seves gresques al costat de les seves amigues es van fer llegendàries, i en l'adolescència va començar a beure massa ia acumular amants: havia esclatat la Gran Guerra, les pulsions d'amor i de mort estaven més juntes que mai. Alhora escriu els seus primers poemaris (Outlaws, Sublunary i Parallax) i freqüenta els cercles dels imaginistes, vorticistes, Bloomsbury i Wheel.
Amb una personalitat vibrant, la seva imatge, coberta de braçalets, amb les ones dels cabells ben marcades, bella i elegant, es va convertir en una icona. Va ser pintada per Kokoschka, fotografiada per Man Ray o esculpida per Brancusi, i va tenir amants com Man Ray, Louis Aragon, Ezra Pound, Aldous Huxley o Tristan Tzara. A més, va inspirar personatges en obres de tots ells i de Hemingway o TS Eliot. Però no es va limitar a ser una musa passiva i esbojarrada: va ser poeta, escriptora, i va sufragar moltes de les obres dels seus amics. Durant quatre anys va engegar l'editorial Hours Press, on es van publicar obres de Samuel Beckett, Hemingway o Robert Graves.
A l’aeroport del Prat rebent Ella Fitzgerald i Duke Ellington, gener de 1966.
Ella Fitzgerald (Newport News (Virgínia), 25 d'abril del 1917 - Beverly Hills, 15 de juny del 1996).
Va néixer a Newport News (Virgínia) i va créixer a Yonkers (Nova York), en una situació de pobresa permanent. El seu pare, William Fitzgerald, conductor de tren, va abandonar la seva mare Temperance (Tempie) Fitzgerald, bugadera, quan Ella era encara molt petita. Totes dues es van traslladar a Yonkers (Nova York), juntament amb el nuvi de Tempie, Joseph Da Silva, amb qui tindria una filla el 1923, Frances Fitzgerald.
El 1932, la mare d'Ella va morir després d'un greu accident de trànsit. Després d'estar amb Da Silva durant un breu període, la seva tia Virgínia se'n va fer càrrec. Poc temps després, Da Silva va morir d'un atac cardíac, per la qual cosa Frances va haver d'anar-se'n també a viure amb Ella i la seva tia.
Aquest ambient dramàtic va condicionar el comportament d'Ella, que va tenir problemes freqüents amb l'absentisme escolar i fins i tot amb la policia, cosa que la va portar a ser internada en un reformatori, d'on va intentar escapar diverses vegades, així com de casa seva, amb el desig primer de ser ballarina.
Ja de petita li agradava ballar i cantar en un club escolar i al cor de la Bethany African Methodist Episcopal Church. Va aprendre a tocar el piano, va escoltar atentament la ràdio i va estudiar tots els enregistraments que sortien de Louis Armstrong i The Boswell Sisters.
El 1932 es va traslladar a Nova York per viure amb un oncle i va trobar un lloc al State Training School For Girls de Nova York, una mena d'hospici. Cap a 1934 ho va abandonar.
Nuria Feliu l’any 66 va fer d’amfitriona d’Ella Fitzgerald: “En Joan Roselló, que era l’amo de Los Tarantos i del Jamboree, organitzava un festival de jazz i jo n’era la presentadora. Em va demanar d’anar a rebre l’Ella amb un 'Welcome to Barcelona' i donar-li un ram de flors. Vaig estar tota una setmana memoritzant la frase i, a l’hora de la veritat, em vaig quedar en blanc i li vaig donar el ram dient: “Tingui”.”
Núria Feliu a l’aeroport del Prat rebent Duke Ellington i Ella Fitzgerald. Fot: Horacio Seguí.
Ella va debutar com a cantant als 17 anys, el 21 de novembre de 1934, al Harlem Apollo Theater de Nova York, guanyant el concurs Amateur Night Shows amb la cançó Judy, interpretada a l'estil del seu ídol Connee Boswell. Després d'una breu col·laboració amb la banda de Tiny Bradshaw, Ella va aconseguir entrar a l'orquestra de Chick Webb, convençuda per un dels assistents a les nits de l'Apollo: el prestigiós arranjador i saxofonista alt Benny Carter.
Va començar a cantar amb la banda de Chick Webb el 1935, al Savoy Ballroom de Harlem. El crític George T. Simon va escriure a la revista Metronome el gener del 1936: «Aquí tenim la número u del 1936... Ella Fitzgerald... la joia de 17 anys que canta al Harlem Savoy Ballroom amb l'orquestra formidable de Chick Webb amb la seva gran aptitud natural per al cant... una de les millors... no hi ha raó per pensar que no arribi a ser la millor d'aquí a un temps». El 1937, la meitat dels temes de la banda comptaven ja amb la veu d'Ella. Va gravar una sèrie d'èxits amb ells, incloent «If You Can't Sing It, You'll Have to Swing It», però no va ser fins a l'enregistrament de la seva versió de la cançó de bressol «A Tisket a Tasket» el 1938 quan va aconseguir el estrellat. Durant aquesta etapa, Fitzgerald era essencialment una cantant de pop i swing que donava el millor de si a les balades. Tenia ja una bella veu, però ni improvisava ni practicava encara l'escat. Va efectuar nombrosos enregistraments amb Louis Armstrong, Count Basie, Duke Ellington i en solitari.
Quan Chick Webb va morir el 1939, amb només trenta anys, de la tuberculosi òssia que havia constrenyit el seu creixement, la banda va continuar la seva gira sota el nou nom d'Ella Fitzgerald and Her Famous Orchestra. Uns anys més tard, esgotada de l'esforç que suposava dirigir l'orquestra i cantar diàriament, va dissoldre la formació.
Va començar la seva carrera en solitari el 1941. Va cantar amb the Ink Spots, Louis Jordan i The Delta Rhythm, i el 1946 va començar a cantar amb regularitat als concerts de Norman Granz Jazz at the Philharmonic (JAP), convertint-se Granz en el seu mànager. Un gran canvi es va produir a l'estil d'Ella durant aquest període. Va estar de gira amb la banda de Dizzy Gillespie i va adoptar el bebop com a part del seu estil, i va començar a incloure fragments de scat a les seves interpretacions. Els seus enregistraments de "Lady Be Good", "How High the Moon" i "Flying Home" durant 1945-1947 es van fer molt populars i la seva estatura com una de les primeres veus del jazz es va assentar. Durant un temps (10 de desembre de 1947-28 d'agost de 1953), va estar casada amb el baixista Ray Brown, amb qui va adoptar un nen, i feia servir el seu trio com a acompanyant. Les sèries de duets amb el pianista Ellis Larkins el 1950 i el 1954 la van fer interpretar composicions de George Gershwin, com faria en un dels seus songbooks.
Després d'aparèixer a la pel·lícula de 1955 Pete Kelly's Blues, Ella va signar per fi amb el segell Verve de Norman Granz i durant diversos anys gravaria els famosos Song Books dels grans compositors nord-americans de música popular: Cole Porter, els Gershwins, Rodgers & Hart, Duke Ellington, Harold Arlen, Jerome Kern i Johnny Mercer. Encara que (amb l'excepció dels discos sobre Ellington) no van ser les seves interpretacions més jazzístiques (doncs Ella s'aferrava a la melodia i anava acompanyada d'una gran orquestra de corda), el resultat va ser memorable. El 1960 va gravar el seu concert a Berlín, que es converteix en el seu disc més important per a Verve.
Duke Ellington i Ella Fitzgerald, rebudes a l'aeroport de Barcelona per Núria Feliu. Gener de 1966. Fot: Carlos Pérez de Rozas.
Anunci de premsa original del concert Fitzgerald i Duke Ellington al gener de 1966.
Ella Fitzgerald Trio. 25 de gener de 1966. Fot: Francisco Gallés Miquel.
Duke Ellington i la seva orquestra al Palau. Fot: Eduard Olivella.
Reportatge dels cantants Ella Fitzgerald, acompanyada del trío de Jimmy Jones, i Duke Ellington, acompanyat de la seva orquestra, durant una actuació. Palau de la Música Catalana. 25 de gener de 1966. Fot: Colita.
Fitzgerald va gravar per a Capitol i Reprise entre 1967 i 1970. En els seus últims anys, Fitzgerald va tornar amb Granz per formar part de la seva nova companyia, Pablo. La seva col·laboració va començar amb un gran concert el 1972, el Santa Monica Civic Concert, i va seguir al llarg de tota la dècada amb discos orientats plenament al jazz, cantant amb Count Basie, Federico Parra, Oscar Peterson i Joe Pass, entre d'altres.
El 1985, Fitzgerald va ser hospitalitzada breument per problemes respiratoris; el 1986, per insuficiència cardíaca congestiva, i el 1990 per esgotament. El 1987, com a homenatge pels seus 70 anys, la famosa cantant francesa France Gall li va dedicar la cançó Ella, elle l'a ("Ella, ella ho té"), que va ser un èxit musical. El 1993, Ella va haver de patir l'amputació de les dues cames per sota del genoll a causa dels efectes de la diabetis. La seva vista es va veure afectada també.
El 1996, cansada d'estar a l'hospital, Ella volia passar els seus darrers dies a casa. Confinada a una cadira de rodes, va passar els últims dies al pati del darrere de la seva mansió de Beverly Hills a Whittier, amb el seu fill Ray i la seva néta, Alice, de 12 anys. «Només vull olorar l'aire, escoltar els ocells i escoltar riure Alice» li hauria dit. En el seu últim dia, va ser portada fora per darrera vegada i es va asseure allà durant aproximadament una hora. Quan la van portar de nou, Ella va alçar la vista amb un suau somriure a la cara i va dir: «Estic llesta per anar-me'n ara». Va morir a casa seva el 15 de juny de 1996, a l'edat de 79 anys.
Fira d'Abril de 1928, Sevilla. Ricardo Torres "Bombita" passeja a cavall amb el seu fill Román pel real de la fira.
Relleu de la tomba de María Regordosa, al panteó familiar de Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat), esculpit per Enric Clarasó (1920). Fot: Clara Beltrán.
L’abril de1905 es va celebrar una cursa de braus a Sevilla a la qual Maria Regordosa va acudir amb el seu pare, i on Bombita li brindà «la faena», tal com va recollir la premsa: «Bomba chico brinda a la señorita María Regordosa, hija del rico fabricante catalán D. Román, y hace una faena desconfiada y larga recentando un pinchazo caí-do. […] (Palmas de simpatía y regalo de un alfiler de brillantes)».
Dita agulla pertanyia a Román Regordosa i, pel que sembla, la jove la va agafar de la corbata del seu pare i la va enganxar a la montera, que va tornar al torero.
Després, van ser formalment presentats a través de la família Sedó, segons va explicar anys després l’únic fill del matrimoni, Román Torres Regordosa, ja que aquesta família catalana tenia parents a Andalusia, d’on procedia Bombita. A partir d’aquell moment van començar una relació que, si bé no agradava a la família de Maria Regordosa—que sembla que ja tenia un candidat per casar la seva filla i no li agradava la professió tan arriscada de Ricardo Torres—, van aconseguir vèncer els obstacles inicials.
La condició per al compromís que va posar Maria Regordosa va ser que Ricardo Torres abandonés el toreig, una cosa que Bombita, molt enamorat, no va dubtar a fer per complaure els desitjos de la seva estimada i es va retirar el 19 d’octubre de 1913.
Maria Regordosa es va casar amb el cèlebre torero Ricardo Torres Reina, Bombita (1879-1936), el 1919. El febrer d’aquell any tots dos signaren el contracte matrimonial, però la cerimònia va tenir lloc mesos més tard, el 14 de juliol, a la capella de Jesús del Gran Poder de la Torre Na Joana, propietat que la família de Maria Regordosa tenia a Montcada i Reixac.
Una vegada finalitzada la lluna de mel, la feliç parella tenia molts projectes que volien posar en marxa. Un d’ells era fer servir la propietat de Torre Joana per a criança pròpia de “ganaderia de reses bravas ”, un caprici que la seva enamorada esposa va patrocinar a fi de satisfer els desitjos del seu marit. La cosa anava en serio, aviat es van notar els canvis a la propietat dedicada en bona part a l’explotació agrària.
Va ordenar construir una casa al mig del pla, a uns 200 metres de la casa pairal , lloc que anava destinat a residència d’uns nous masovers ( per ell ”mayorales” ) que havia contractat a Sevilla . Aquesta casa li varen posar de nom “Casa Blanca”, el seu estil i per l’intens color blanc recordava un petit “cortijo”. Seguidament s’havia de completar amb el muntatge d’un “tentadero” i un “picadero”, destinats a comprovar la casta dels “futurs “ toros. Paral·lelament i adossada a la masia principal, va aixecar una petita capella dedicada al “Jesús del Gran Poder” , figura religiosa que ell considerava el seu protector.
Després de l’enllaç, el matrimoni va fixar la seva residència entre Barcelona, al pis principal de la Ronda de Sant Pere, núm. 32, i la finca esmentada de Montcada i Reixac. L’onze de juny de 1920 va néixer el seu fill, al qual van anomenar Román. Lamentablement, dos dies després Maria Regordosa va morir a conseqüència de complicacions derivades del part, amb tan sols 32 anys.
Els fets demostren que en aquells dies era més perillós ser mare que ser torero.
Va ser enterrada al panteó familiar, al cementiri de Santa Coloma de Cervelló. La seva tomba està ornamentada amb un bellíssim alt relleu executat pel cèlebre escultor Enric Clarasó.
La sobtada mort de la seva esposa li va representar un cop molt dur, tot i que va intentar seguir amb el seu projecte, malgrat que les circumstàncies havien canviat, doncs, li mancava el principal suport, unit a la depressió que va patir.
Ricardo Torres Reina “ Bombita” en enviudar es va convertir en l’administrador de tots els bens de Maria Regordosa fins la majoria d’edat del seu fill Roman Torres Regordosa, que n’era l’hereu. Una part d’aquesta propietat a les faldes del Turó de Montcada, la volia adquirir la fàbrica de Ciment Asland i malgrat les “sucoses” ofertes que va rebre mai va caure en la temptació de fer-ho. Bombita va ser l’únic de tots el propietaris que envoltaven el Turó que mai va vendre a la poderosa cimentera la seva propietat. Sempre contestava : “ ... agradezco su interés ... pero mire usted ... esta tierra... és ... “ . La Torre Joana era per ell quelcom més que uns terrenys, era un sentiment que li recordava a la seva esposa. Sentiment que va traspassar al seu fill Roman, el qual tampoc va vendre. Finalment, a la dècada dels anys 1980, el nét de “Bombita” de nom Ricard Torres Rocamora, va vendre la propietat en parcel·les i d'aquest lloc s’hi va construir el polígon industrial “ La Ferreria”. L’edifici de la Torre Bombita va ser donat gratuïtament a l’any 1985 a l’Ajuntament de Montcada, era una de les compensacions alhora d’aprovar el projecte. El Consistori montcadenc va assumir la responsabilitat del seu manteniment, cosa que no s’ha fet i a conseqüència d'això el històric edifici es troba avui en un lamentablement estat ruïnós.
A l’esclatar la guerra civil va rebre avís a la seva finca de Montcada que el podien anar a buscar i va fugir a Sevilla. La seva mort, el desembre de 1936 a l’hospital de la Creu Roja de Sevilla, va ser conseqüència d’una operació d’hèrnia.
Després de la guerra civil i per exprés desig d’en Ricardo, les seves despulles van retornar a Catalunya i va ser enterrat a la cripta familiar del cementiri de Santa Coloma de Cervelló al costat de la seva esposa.
.png)
.png)
.png)
.png)
.jpg)
.jpg)
.png)
.png)
