A l’aeroport del Prat rebent Ella Fitzgerald i Duke Ellington, gener de 1966.
Ella Fitzgerald (Newport News (Virgínia), 25 d'abril del 1917 - Beverly Hills, 15 de juny del 1996).
Va néixer a Newport News (Virgínia) i va créixer a Yonkers (Nova York), en una situació de pobresa permanent. El seu pare, William Fitzgerald, conductor de tren, va abandonar la seva mare Temperance (Tempie) Fitzgerald, bugadera, quan Ella era encara molt petita. Totes dues es van traslladar a Yonkers (Nova York), juntament amb el nuvi de Tempie, Joseph Da Silva, amb qui tindria una filla el 1923, Frances Fitzgerald.
El 1932, la mare d'Ella va morir després d'un greu accident de trànsit. Després d'estar amb Da Silva durant un breu període, la seva tia Virgínia se'n va fer càrrec. Poc temps després, Da Silva va morir d'un atac cardíac, per la qual cosa Frances va haver d'anar-se'n també a viure amb Ella i la seva tia.
Aquest ambient dramàtic va condicionar el comportament d'Ella, que va tenir problemes freqüents amb l'absentisme escolar i fins i tot amb la policia, cosa que la va portar a ser internada en un reformatori, d'on va intentar escapar diverses vegades, així com de casa seva, amb el desig primer de ser ballarina.
Ja de petita li agradava ballar i cantar en un club escolar i al cor de la Bethany African Methodist Episcopal Church. Va aprendre a tocar el piano, va escoltar atentament la ràdio i va estudiar tots els enregistraments que sortien de Louis Armstrong i The Boswell Sisters.
El 1932 es va traslladar a Nova York per viure amb un oncle i va trobar un lloc al State Training School For Girls de Nova York, una mena d'hospici. Cap a 1934 ho va abandonar.
Núria Feliu a l’aeroport del Prat rebent Duke Ellington i Ella Fitzgerald. Fot: Horacio Seguí.
Ella va debutar com a cantant als 17 anys, el 21 de novembre de 1934, al Harlem Apollo Theater de Nova York, guanyant el concurs Amateur Night Shows amb la cançó Judy, interpretada a l'estil del seu ídol Connee Boswell. Després d'una breu col·laboració amb la banda de Tiny Bradshaw, Ella va aconseguir entrar a l'orquestra de Chick Webb, convençuda per un dels assistents a les nits de l'Apollo: el prestigiós arranjador i saxofonista alt Benny Carter.
Va començar a cantar amb la banda de Chick Webb el 1935, al Savoy Ballroom de Harlem. El crític George T. Simon va escriure a la revista Metronome el gener del 1936: «Aquí tenim la número u del 1936... Ella Fitzgerald... la joia de 17 anys que canta al Harlem Savoy Ballroom amb l'orquestra formidable de Chick Webb amb la seva gran aptitud natural per al cant... una de les millors... no hi ha raó per pensar que no arribi a ser la millor d'aquí a un temps». El 1937, la meitat dels temes de la banda comptaven ja amb la veu d'Ella. Va gravar una sèrie d'èxits amb ells, incloent «If You Can't Sing It, You'll Have to Swing It», però no va ser fins a l'enregistrament de la seva versió de la cançó de bressol «A Tisket a Tasket» el 1938 quan va aconseguir el estrellat. Durant aquesta etapa, Fitzgerald era essencialment una cantant de pop i swing que donava el millor de si a les balades. Tenia ja una bella veu, però ni improvisava ni practicava encara l'escat. Va efectuar nombrosos enregistraments amb Louis Armstrong, Count Basie, Duke Ellington i en solitari.
Quan Chick Webb va morir el 1939, amb només trenta anys, de la tuberculosi òssia que havia constrenyit el seu creixement, la banda va continuar la seva gira sota el nou nom d'Ella Fitzgerald and Her Famous Orchestra. Uns anys més tard, esgotada de l'esforç que suposava dirigir l'orquestra i cantar diàriament, va dissoldre la formació.
Va començar la seva carrera en solitari el 1941. Va cantar amb the Ink Spots, Louis Jordan i The Delta Rhythm, i el 1946 va començar a cantar amb regularitat als concerts de Norman Granz Jazz at the Philharmonic (JAP), convertint-se Granz en el seu mànager. Un gran canvi es va produir a l'estil d'Ella durant aquest període. Va estar de gira amb la banda de Dizzy Gillespie i va adoptar el bebop com a part del seu estil, i va començar a incloure fragments de scat a les seves interpretacions. Els seus enregistraments de "Lady Be Good", "How High the Moon" i "Flying Home" durant 1945-1947 es van fer molt populars i la seva estatura com una de les primeres veus del jazz es va assentar. Durant un temps (10 de desembre de 1947-28 d'agost de 1953), va estar casada amb el baixista Ray Brown, amb qui va adoptar un nen, i feia servir el seu trio com a acompanyant. Les sèries de duets amb el pianista Ellis Larkins el 1950 i el 1954 la van fer interpretar composicions de George Gershwin, com faria en un dels seus songbooks.
Després d'aparèixer a la pel·lícula de 1955 Pete Kelly's Blues, Ella va signar per fi amb el segell Verve de Norman Granz i durant diversos anys gravaria els famosos Song Books dels grans compositors nord-americans de música popular: Cole Porter, els Gershwins, Rodgers & Hart, Duke Ellington, Harold Arlen, Jerome Kern i Johnny Mercer. Encara que (amb l'excepció dels discos sobre Ellington) no van ser les seves interpretacions més jazzístiques (doncs Ella s'aferrava a la melodia i anava acompanyada d'una gran orquestra de corda), el resultat va ser memorable. El 1960 va gravar el seu concert a Berlín, que es converteix en el seu disc més important per a Verve.
.jpg)
Duke Ellington i Ella Fitzgerald, rebudes a l'aeroport de Barcelona per Núria Feliu. Gener de 1966. Fot: Carlos Pérez de Rozas.
Anunci de premsa original del concert Fitzgerald i Duke Ellington al gener de 1966.
Ella Fitzgerald Trio. 25 de gener de 1966. Fot: Francisco Gallés Miquel.
Duke Ellington i la seva orquestra al Palau. Fot: Eduard Olivella.
Reportatge dels cantants Ella Fitzgerald, acompanyada del trío de Jimmy Jones, i Duke Ellington, acompanyat de la seva orquestra, durant una actuació. Palau de la Música Catalana. 25 de gener de 1966. Fot: Colita.
Fitzgerald va gravar per a Capitol i Reprise entre 1967 i 1970. En els seus últims anys, Fitzgerald va tornar amb Granz per formar part de la seva nova companyia, Pablo. La seva col·laboració va començar amb un gran concert el 1972, el Santa Monica Civic Concert, i va seguir al llarg de tota la dècada amb discos orientats plenament al jazz, cantant amb Count Basie, Federico Parra, Oscar Peterson i Joe Pass, entre d'altres.
El 1985, Fitzgerald va ser hospitalitzada breument per problemes respiratoris; el 1986, per insuficiència cardíaca congestiva, i el 1990 per esgotament. El 1987, com a homenatge pels seus 70 anys, la famosa cantant francesa France Gall li va dedicar la cançó Ella, elle l'a ("Ella, ella ho té"), que va ser un èxit musical. El 1993, Ella va haver de patir l'amputació de les dues cames per sota del genoll a causa dels efectes de la diabetis. La seva vista es va veure afectada també.
El 1996, cansada d'estar a l'hospital, Ella volia passar els seus darrers dies a casa. Confinada a una cadira de rodes, va passar els últims dies al pati del darrere de la seva mansió de Beverly Hills a Whittier, amb el seu fill Ray i la seva néta, Alice, de 12 anys. «Només vull olorar l'aire, escoltar els ocells i escoltar riure Alice» li hauria dit. En el seu últim dia, va ser portada fora per darrera vegada i es va asseure allà durant aproximadament una hora. Quan la van portar de nou, Ella va alçar la vista amb un suau somriure a la cara i va dir: «Estic llesta per anar-me'n ara». Va morir a casa seva el 15 de juny de 1996, a l'edat de 79 anys.
No hay comentarios:
Publicar un comentario