Margaretha Geertruida Zelle, «Mata-Hari». Aquesta ballarina d'origen holandès va ser captada pel servei secret alemany a la tardor de 1915. Va estudiar quinze setmanes a l'acadèmia d'espionatge instal·lada a Anvers, on va ser transformada en l'agent «H-21».
Va fer un primer viatge a París des de finals de desembre de 1915 al 24 de gener de 1916. El 10 de febrer, el Bureau «S», encarregat de fer el seguiment de persones sospitoses, la va fitxar com un possible agent enemic a punt d'arribar a Espanya.
Després d'una nova i breu estada formativa a Frankfurt, el 24 de maig es va embarcar en el «Zeelandia» per a Vigo, i va arribar a Madrid a finals de mes. Es va allotjar durant dues setmanes a l'hotel Ritz mentre presentava el seu famós i suggerent espectacle de danses exòtiques javaneses. Molt aviat va despertar les sospites del Intelligence Service, que va avisar el 2e. Bureau de les seves activitats. Les imatges exòtiques que suscitava eren considerades desagradables i fins i tot perilloses. Des del 7 de maig de 1915, el capità Pierre Bouchardon, magistrat del Tercer Consell de Guerra, va destinar al comissari Paul-Ferdinand Collart en missió temporal a Espanya per a la vigilància de persones sospitoses, entre les quals es trobava la dansaire. Sembla que Mata-Hari, que era a Madrid el 12 de juny, es va posar en contacte amb l'agregat militar Von Kalle, qui li va parlar d'una operació en el protectorat francès al Marroc que era coneguda pels serveis gals d'informació: la partida d'armes per al rebel al-Hiba al Ouad Drâa realitzat pel capità Proebster, que va quedar frustrat a finals de 1916. Després de ser detinguda a la frontera, va poder creuar-la gràcies a una carta dirigida al seu amic Jules Cambon, secretari general del Quai d'Orsay i antic ambaixador a Espanya, que va ensenyar al policia de l'estació d'Hendaia. (...) Informat pel servei secret britànic que Mata-Hari era una espia el codi xifrat era el «AF-44» de la cèl·lula d'espionatge d'Anvers, Ladoux es va entrevistar amb ella els dies 7, 8 i 11 d'agost a la seu de la SCR, situada en el 82 del Boulevard Saint-Germain. Va ser llavors quan li va oferir treballar com a agent doble als Països Baixos. Ladoux li va donar els noms de sis agents residents a Bèlgica als quals havia de visitar. D'ells, cinc eren sospitosos per al 2e. Bureau per la nul·la fiabilitat de les seves informacions, i l'altre era sens dubte un agent doble. Quinze dies després de la seva marxa, aquest últim personatge va ser afusellat pels alemanys, mentre que els altres cinc no van ser molestats. Això va suposar la confirmació definitiva de l'actuació proalemana de Mata-Hari. Després de romandre uns dies a Vittel amb el seu amant, Mata-Hari va tornar a París i va prendre el tren per Madrid el 5 de novembre, amb el propòsit de navegar des de Vigo camí d'Holanda.
El 9 de novembre va visar el seu passaport al port gallec abans d'embarcar en el «Hollandia» cap al seu país natal, però va ser arrestada per Scotland Yard a Falmouth causa de la seva semblança física amb l'agent alemanya Clara Bendix, que actuava com a missatgera entre el consolat general de Barcelona i Hamburg. A Londres patir tres interrogatoris molt estrictes de Basil Thomson, cap de la Special Branch de Scotland Yard, els dies 15, 16 i 18 de novembre, moment en què va ser alliberada després de suggerir que estava complint una missió per a la intel·ligència francesa. Convençut que estava treballant per als alemanys, Thomson la va enviar de tornada a Espanya amb la recomanació paternal que abandonés d'una vegada els seus maldestres activitats d'espionatge. (...) De tornada a Madrid, el 9 de desembre es va instal·lar a l'hotel Ritz sota estreta vigilància del SR francès i l'Intelligence Service britànic. Només arribar va visitar la casa del major Von Kalle, l'endemà es va presentar a l'agregat militar francès, i el 12 va mantenir una entrevista amb l'agregat militar alemany al seu despatx del passeig de la Castellana. Sembla que llavors va iniciar un romanç amb Von Kalle, qui li va lliurar una sèrie d'informacions falses que ella va remetre a Ladoux mitjançant el coronel Denvignes: advertir que els alemanys coneixien el codi francès, però també va donar la notícia, perfectament certa, que un submarí alemany enviaria a oficials turcs i alemanys al Marroc per preparar un aixecament.
(...) La notícia de la detenció de la dansaire i espia frustrada va tenir cert ressò a Espanya. En els cafès va córrer el rumor, totalment infundat, que va ser la cupletista Raquel Meller qui l'havia denunciat, gelosa per l'aventura que havia tingut amb el seu marit, l'escriptor Enrique Gómez Carrillo, que va deixar escrit una mica fiable record de l'espia. Qui realment es va interessar per la seva sort va ser el senador Junoy, segons consta en un telegrama que transmet el ministre d'Estat Quiñones de Lleó el 3 de setembre. Polo de Bernabé va transmetre al seu ministre que la Premsa alemanya assegurava que Mata-Hari havia estat víctima de la malaltia patològica de la «espionitis», que campava pels seus respectes a París. En un ambient de crisi per la difícil situació militar i política, Mata-Hari va complir l'eficaç però poc honrós paper de boc expiatori de cara a l'opinió pública francesa.
En efecte, quan els anglesos li van negar el visat al maig de 1916, Mata-Hari va viatjar a Barcelona, va estar allotjada a l'Hotel Quatre Nacions.
Va fer un primer viatge a París des de finals de desembre de 1915 al 24 de gener de 1916. El 10 de febrer, el Bureau «S», encarregat de fer el seguiment de persones sospitoses, la va fitxar com un possible agent enemic a punt d'arribar a Espanya.
Després d'una nova i breu estada formativa a Frankfurt, el 24 de maig es va embarcar en el «Zeelandia» per a Vigo, i va arribar a Madrid a finals de mes. Es va allotjar durant dues setmanes a l'hotel Ritz mentre presentava el seu famós i suggerent espectacle de danses exòtiques javaneses. Molt aviat va despertar les sospites del Intelligence Service, que va avisar el 2e. Bureau de les seves activitats. Les imatges exòtiques que suscitava eren considerades desagradables i fins i tot perilloses. Des del 7 de maig de 1915, el capità Pierre Bouchardon, magistrat del Tercer Consell de Guerra, va destinar al comissari Paul-Ferdinand Collart en missió temporal a Espanya per a la vigilància de persones sospitoses, entre les quals es trobava la dansaire. Sembla que Mata-Hari, que era a Madrid el 12 de juny, es va posar en contacte amb l'agregat militar Von Kalle, qui li va parlar d'una operació en el protectorat francès al Marroc que era coneguda pels serveis gals d'informació: la partida d'armes per al rebel al-Hiba al Ouad Drâa realitzat pel capità Proebster, que va quedar frustrat a finals de 1916. Després de ser detinguda a la frontera, va poder creuar-la gràcies a una carta dirigida al seu amic Jules Cambon, secretari general del Quai d'Orsay i antic ambaixador a Espanya, que va ensenyar al policia de l'estació d'Hendaia. (...) Informat pel servei secret britànic que Mata-Hari era una espia el codi xifrat era el «AF-44» de la cèl·lula d'espionatge d'Anvers, Ladoux es va entrevistar amb ella els dies 7, 8 i 11 d'agost a la seu de la SCR, situada en el 82 del Boulevard Saint-Germain. Va ser llavors quan li va oferir treballar com a agent doble als Països Baixos. Ladoux li va donar els noms de sis agents residents a Bèlgica als quals havia de visitar. D'ells, cinc eren sospitosos per al 2e. Bureau per la nul·la fiabilitat de les seves informacions, i l'altre era sens dubte un agent doble. Quinze dies després de la seva marxa, aquest últim personatge va ser afusellat pels alemanys, mentre que els altres cinc no van ser molestats. Això va suposar la confirmació definitiva de l'actuació proalemana de Mata-Hari. Després de romandre uns dies a Vittel amb el seu amant, Mata-Hari va tornar a París i va prendre el tren per Madrid el 5 de novembre, amb el propòsit de navegar des de Vigo camí d'Holanda.
El 9 de novembre va visar el seu passaport al port gallec abans d'embarcar en el «Hollandia» cap al seu país natal, però va ser arrestada per Scotland Yard a Falmouth causa de la seva semblança física amb l'agent alemanya Clara Bendix, que actuava com a missatgera entre el consolat general de Barcelona i Hamburg. A Londres patir tres interrogatoris molt estrictes de Basil Thomson, cap de la Special Branch de Scotland Yard, els dies 15, 16 i 18 de novembre, moment en què va ser alliberada després de suggerir que estava complint una missió per a la intel·ligència francesa. Convençut que estava treballant per als alemanys, Thomson la va enviar de tornada a Espanya amb la recomanació paternal que abandonés d'una vegada els seus maldestres activitats d'espionatge. (...) De tornada a Madrid, el 9 de desembre es va instal·lar a l'hotel Ritz sota estreta vigilància del SR francès i l'Intelligence Service britànic. Només arribar va visitar la casa del major Von Kalle, l'endemà es va presentar a l'agregat militar francès, i el 12 va mantenir una entrevista amb l'agregat militar alemany al seu despatx del passeig de la Castellana. Sembla que llavors va iniciar un romanç amb Von Kalle, qui li va lliurar una sèrie d'informacions falses que ella va remetre a Ladoux mitjançant el coronel Denvignes: advertir que els alemanys coneixien el codi francès, però també va donar la notícia, perfectament certa, que un submarí alemany enviaria a oficials turcs i alemanys al Marroc per preparar un aixecament.
(...) La notícia de la detenció de la dansaire i espia frustrada va tenir cert ressò a Espanya. En els cafès va córrer el rumor, totalment infundat, que va ser la cupletista Raquel Meller qui l'havia denunciat, gelosa per l'aventura que havia tingut amb el seu marit, l'escriptor Enrique Gómez Carrillo, que va deixar escrit una mica fiable record de l'espia. Qui realment es va interessar per la seva sort va ser el senador Junoy, segons consta en un telegrama que transmet el ministre d'Estat Quiñones de Lleó el 3 de setembre. Polo de Bernabé va transmetre al seu ministre que la Premsa alemanya assegurava que Mata-Hari havia estat víctima de la malaltia patològica de la «espionitis», que campava pels seus respectes a París. En un ambient de crisi per la difícil situació militar i política, Mata-Hari va complir l'eficaç però poc honrós paper de boc expiatori de cara a l'opinió pública francesa.
En efecte, quan els anglesos li van negar el visat al maig de 1916, Mata-Hari va viatjar a Barcelona, va estar allotjada a l'Hotel Quatre Nacions.
https://es.wikipedia.org/wiki/Jules_Cambon?fbclid=IwAR03ZnmZaS0lkcasjgbfxGOqocq-UuWDX1QJ_s8NokxmcADWcE_-XaQIR0U
El torero José Gómez "Gallito", ferit a la darrera cursa de braus de "El Sport" ("La Monumental"). Entre les figures que l'envolten s'hi destaca la del seu íntim amic i admirador, el senador Emili Junoy. Juliol de 1914.
Periodista i polític, redactor i en ocasions director de La Publicidad .
Barcelona, 1857 — Barcelona, 1931
El 1893 s’apropà a Salmerón, fou diputat a les corts (1893 i 1898) i figurà en el Partit de Fusió Republicana del 1897. Assolí renom per la seva intervenció en la campanya per a la revisió del procés de Montjuïc, i es constituí el primer lloctinent de Lerroux a Barcelona en 1901-06, fins que es passà a la Solidaritat Catalana. Amb aquesta tornà a ésser elegit diputat a les corts (1907; abans ho havia estat el 1903 i el 1905 com a candidat lerrouxista) i senador (1908). S'alineà amb l’Esquerra Catalana i amb la UFNR (1910), i fou de nou senador. Molt popular a Barcelona (era el Negret de la Rambla ), tendí a cercar protecció en amistats polítiques dissemblants: admirà successivament Planes i Casals, Weyler, Lerroux, Cambó, Primo de Rivera, etc. Intentà, especialment en 1928-29, d’aconseguir una entesa entre els dos darrers. Col·laborà a Or i Grana i La Campana de Gràcia.
Barcelona, 1857 — Barcelona, 1931
El 1893 s’apropà a Salmerón, fou diputat a les corts (1893 i 1898) i figurà en el Partit de Fusió Republicana del 1897. Assolí renom per la seva intervenció en la campanya per a la revisió del procés de Montjuïc, i es constituí el primer lloctinent de Lerroux a Barcelona en 1901-06, fins que es passà a la Solidaritat Catalana. Amb aquesta tornà a ésser elegit diputat a les corts (1907; abans ho havia estat el 1903 i el 1905 com a candidat lerrouxista) i senador (1908). S'alineà amb l’Esquerra Catalana i amb la UFNR (1910), i fou de nou senador. Molt popular a Barcelona (era el Negret de la Rambla ), tendí a cercar protecció en amistats polítiques dissemblants: admirà successivament Planes i Casals, Weyler, Lerroux, Cambó, Primo de Rivera, etc. Intentà, especialment en 1928-29, d’aconseguir una entesa entre els dos darrers. Col·laborà a Or i Grana i La Campana de Gràcia.
El polític i periodista Emili Junoy va forjar la seva amistat amb l'espia mentre treballava a Madrid com a senador i la va intentar convèncer perquè vingués a viure a Barcelona.
En realitat, l’espia estava desconcertada i no sabia ben bé què feia a Espanya; informava uns i altres de rumors obsolets que havia sentit d’agregats militars: als alemanys els deia que els aliats planejaven una ofensiva per a la propera primavera; als francesos, que el cap dels agents del kàiser a Catalunya era un tal baró Von Roland... Naturalment, Junoy ignorava els tripijocs de la ballarina i només veia una dona amoïnada a qui volia animar, i el seu testimoni sobre aquells dies, fet públic anys més tard, indicava com Mata-Hari queia a la trampa que acabaria per costar-li la pròpia vida.
El català lloava Barcelona davant l’holandesa, li parlava de llogar una torreta al Tibidabo o a Vallvidrera, i Mata-Hari semblava disposada a rumiar-s’ho, tot i que no oblidava el seu estimat, el capità Maslov, de qui Junoy sabia l’existència. Quan a les 12 d’un migdia el senador li anunciava que marxava a Barcelona, ella va respondre: “Espero un telegrama de París. Segons el que digui, me n’aniré o no amb vostè. Li ho diré a l’hora de dinar”. A darrera hora, va rebutjar el seu oferiment per reunir-se amb Maslov a París.
Quan es va assabentar de l'arrest de Mata-Hari a la capital francesa el 13 de febrer 1917 i de la seva posterior condemna a mort, Emili Junoy va mirar de canviar la sort de la seva amiga apel·lant a la influència d’un altre amic, Georges Clemenceau, excap del govern francès (ho tornaria a ser el 1917), al qual adreçava el telegrama següent fent una al·lusió al tarannà de Nicolás Salmerón: “En nom i memòria del nostre amic Salmerón, que deixà la presidència de la República abans de signar una sentència de mort, li demano que indulti Mata-Hari, dona i artista sublim”. La resposta va ser fulminant: “Un amic de Salmerón no ha de demanar la vida d’una traïdora a la pàtria francesa”.
Mata-Hari va introduir-se en l’espionatge sense cap preparació, convençuda que la seva fama la protegiria de tot, i aviat va resultar sospitosa per a francesos i britànics. Amb aquesta indolència s’enamorà a París, el juny del 1916, del capità Vladimir Maslov, d’un regiment rus destinat a França. Per romandre al seu costat es va presentar al Deuxième Bureau, el servei de contraespionatge francès, per oferir els seus serveis. Arran d’aquesta imprudent actitud, la ballarina esdevingué agent doble i una joguina per a ambdós bàndols: els francesos intuïen que era una espia alemanya i els alemanys creien que els francesos l'havien descobert.
Va tornar a París des de Barcelona perquè rebé un telegrama signat per Maslov demanant-li que es reunís amb ell, sense imaginar que el capità rus obeïa ordres del Deuxième Bureau. Els francesos havien trobat proves que confirmaven que era l'agent alemanya H-21. Va ser arrestada a París el 13 de febrer de 1917, jutjada i condemnada a mort.
Mata Hari el dia del seu arrest, 13 de febrer de 1917.
VERSIÓ ACOLORIDA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario