Retrat de la pianista Alicia de Larrocha. 1934. Fot: Esplugas Puig, Antoni
Alícia de Larrocha de la Calle va néixer el 23 de maig de 1923, al 4t pis del carrer Còrsega, núm. 263 bis (actualment número 265) cantonada amb el carrer Enric Granados de Barcelona. Va ser la tercera de quatre germans (Teresa, Berta, Alícia i Ramon). Els seus pares van ser Eduardo de Larrocha i Teresa de la Calle.
La seva mare i la seva tia Carolina de la Calle van ser deixebles d'Enric Granados i, per tant, va créixer en un ambient familiar molt musical al qual, ben aviat, el 1927, es van afegir els savis ensenyaments de Frank Marshall, també deixeble de Granados i continuador de la seva escola pianística qui, des d'aleshores, es va convertir en el seu únic mestre. Tot i tenir unes facultats fora del corrent i sent un cas excepcional, tant la família com el seu mestre no van voler que la petita Alícia patís l'explotació que se solia fer amb aquests nens "prodigi". Les seves aparicions en públic es limitaven a dues o tres l'any, sempre sota el control i el criteri del seu mestre.
El 14 de maig de 1929 va ser presentada en públic per primera vegada a l'Acadèmia Marshall i va interpretar obres de Bach, Mozart i Granados. Va ser el compositor i crític Joaquín Turina qui va escriure la introducció del programa en què explicava la sorpresa i l’admiració que va sentir quan va sentir tocar aquella nena amb un talent musical excepcional.
El 12 de desembre de 1929 va donar un petit recital durant l'Exposició Universal de Barcelona, al Palau de les Missions. El seu debut amb orquestra va tenir lloc el 28 d'octubre de 1934 al Palau Municipal de Belles Arts de Barcelona, quan tenia 11 anys, amb el mestre Joan Lamote de Grignon i la Banda Municipal de Barcelona interpretant el Concert en Re major La coronació, de Mozart, concert que va repetir a Madrid, l'1 d'abril de 1936 amb l'Orquestra Simfònica dirigida per Enrique Fernández Arbós.
Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), la seva emergent carrera va haver de fer un parèntesi forçós que va aprofitar per estudiar noves obres per al seu repertori i compondre alguna peça de joventut.
X Concert Sinfònic Popular per la Banda Municipal de Barcelona. El director Juan Lamote de Grignon amb la cooperació de la nena pianista de deu anys, Alicia Larrocha. Concert donat exclusivament pels nens de les escoles primàries de Barcelona. Alicia Larrocha i el senyor Lamote de Grignon posant pel fotògraf durant un descans del concert. 11 d'abril de 1935. Fot: Pérez de Rozas, Carlos.
X Concert Sinfònic Popular per la Banda Municipal de Barcelona. El director Juan Lamote de Grignon amb la cooperació de la nena pianista de deu anys, Alicia Larrocha. Concert donat exclusivament pels nens de les escoles primàries de Barcelona. Imatge del Saló de Belles Arts durant el concert.11 d'abril de 1935. Fot: Pérez de Rozas, Carlos.
Des de l'any 1940 fins al 1946, els seus concerts es van limitar al territori espanyol.
En contacte amb grans figures del món musical de l'època com Alfred Cortot, Arthur Rubinstein o Claudio Arrau i ampliant any a any les seves actuacions a Espanya i a la resta d'Europa, va anar enriquint la seva carrera i consolidant el seu prestigi.
Va ser el 7 d'octubre de 1947, quan va anar a Lausana (Suïssa) a fer el seu primer recital a l'estranger. A partir de llavors, va començar a ser convidada per les Societats de Música i orquestres europees, encara que no va ser fins als anys 60 quan veritablement va començar les gires de concerts per la resta de continents.
.El 15 de maig de 1950 va ser un dia molt especial que ella sempre va recordar amb molt d’afecte i entusiasme. Al Palau de la Música de Barcelona va tocar el Concert per a 2 pianos, del compositor francès Francis Poulenc i el mateix compositor va ser l'intèrpret del segon piano, sota la direcció d'orquestra del seu amic i també compositor Carles Suriñach.
Va debutar als Estats Unis el 1954, quan el director d’orquestra, Alfred Wallestein, la va convidar a fer una gira de 9 concerts per Califòrnia, amb l'Orquestra Filharmònica de Los Angeles i va interpretar el Concert per a piano i orquestra en La major, K488, de Mozart i Noches en los jardines de España, de Manuel de Falla.
L’any següent va fer el seu primer recital a Nova York, però no va tornar a trepitjar els escenaris d’aquest país fins al cap de 10 anys (1965).
L’any següent va fer el seu primer recital a Nova York, però no va tornar a trepitjar els escenaris d’aquest país fins al cap de 10 anys (1965).
Sempre va guardar un gratíssim record de l'època en què va formar duo amb el seu gran amic, el violoncel·lista Gaspar Cassadó, des de finals de 1956 fins a finals de 1958, i de les col·laboracions amb el violinista Giovani Bagarotti.
En la seva joventut va formar duo pianístic amb Joan Torra, amb qui es va casar el 21 de juny de 1950. Amb la seva estimada amiga Rosa Sabater (també alumne de Frank Marshall) va tocar, en diverses ocasions, concerts per a dos pianos i orquestra així com per a tres pianos i orquestra (Alícia, Rosa sabater i Joan Torra) i quatre pianos i orquestra (Alícia, Rosa Sabater, Joan Torra i Jaume Padrós).
Des que es va inaugurar, el 1958, va formar part del quadre de professors (al costat d’Andrés Segovia, Conxita Badia, Federico Mompou, Xavier Montsalvatge, Higinio Anglés, Amparo Iturbi, Antonio Iglesias...) dels "Cursos de Música Compostela" que es feien a l'estiu a la ciutat de Santiago de Compostel·la. Hi va poder anar durant els set anys inicials, però després, el seu ocupat calendari només li va permetre assistir-hi molt de tant en tant. Sempre va guardar un gratíssim record d'aquells anys i va mantenir una estreta amistat amb alumnes, professors i directius.
El 1959, any de la mort del seu mestre Frank Marshall, Alícia va assumir la direcció de l’Acadèmia Marshall, continuadora de l’Acadèmia Granados, on, a més de supervisar la tasca docent del centre, impartia, quan la seva dilatada agenda li permetia, classes magistrals de piano, especialment de música de compositors espanyols. Durant les seves absències, va delegar la direcció de l’acadèmia a Joan Torra, Mercè Roldós i Carlota Garriga, successivament.
Alicia de Larrocha a la Academia Marshall. L'any 1948.
La pianista Alícia de Larrocha, amb jaqueta blanca, mirant uns dibuixos. Darrere, l'actriu Ava Gardner parlant amb el violinista Francesc Costa; al mig, Juan Torre, marit d'Alicia de Larrocha; Ricard Lamote de Grigngon, el segon per l'esquerra; i el fill de B. Xifré Morros, Baldomero Xifré Ferrer, situat a l'esquerra de la fotografia. La Fira del Dibuix de 1956.
El 1965 va ser quan, el Relacions Públiques de Nova York, Herbert Breslin, li va insistir per ser el seu representant en els EUA i li va oferir un contracte amb Columbia Artist amb una sèrie de concerts per començar. A Partir de llavors, va ser reclamada per fer 3 gires anuals de concerts en els EUA, fins al 2003, any de la seva retirada dels escenaris.
Va actuar en els més prestigiosos festivals de tot el món, amb grans orquestres i amb directors de fama mundial, però també va fer música de cambra.
En el camp líric va col·laborar, en nombroses ocasions, amb cantants com Conxita Badia, Victòria dels Àngels, Pilar Lorengar, Montserrat Caballé i Josep Carreras amb els quals va mantenir una gran relació d'amistat. També va col·laborar amb grups de cambra com el Guarneri String Quartet o The Tokio String Quartet
El 14 de juny de 1968, obrint la porta d'un taxi a Montreal, va tenir una greu lesió a la falange del dit polze de la mà dreta i va témer que fos el final de la seva carrera com a pianista. En pressionar el botó d'obertura de la porta, l’os, que el tenia ja en mal estat sense que ella ho sabés, es va desintegrar. Gràcies a la difícil però exitosa intervenció que va fer l'eminent Dr. Trueta a Barcelona, Alícia va poder miraculosament continuar amb la seva carrera concertística després de cinc mesos de recuperació en què va aprofitar per estudiar obres per a la mà esquerra que, des d’aleshores, va incorporar al seu ja extens repertori. En agraïment per poder tornar a tocar el piano, Alícia va oferir un recital dedicat al Dr. Trueta.
Va actuar en els més prestigiosos festivals de tot el món, amb grans orquestres i amb directors de fama mundial, però també va fer música de cambra.
En el camp líric va col·laborar, en nombroses ocasions, amb cantants com Conxita Badia, Victòria dels Àngels, Pilar Lorengar, Montserrat Caballé i Josep Carreras amb els quals va mantenir una gran relació d'amistat. També va col·laborar amb grups de cambra com el Guarneri String Quartet o The Tokio String Quartet
El 14 de juny de 1968, obrint la porta d'un taxi a Montreal, va tenir una greu lesió a la falange del dit polze de la mà dreta i va témer que fos el final de la seva carrera com a pianista. En pressionar el botó d'obertura de la porta, l’os, que el tenia ja en mal estat sense que ella ho sabés, es va desintegrar. Gràcies a la difícil però exitosa intervenció que va fer l'eminent Dr. Trueta a Barcelona, Alícia va poder miraculosament continuar amb la seva carrera concertística després de cinc mesos de recuperació en què va aprofitar per estudiar obres per a la mà esquerra que, des d’aleshores, va incorporar al seu ja extens repertori. En agraïment per poder tornar a tocar el piano, Alícia va oferir un recital dedicat al Dr. Trueta.
El 1979, Alícia va celebrar els 50 anys de la seva primera actuació pública, interpretant, en tres dies consecutius, els cinc concerts de Beethoven amb l’Orquestra Simfònica de Pittsburg sota la direcció d’André Previn a la ciutat de Pittsburg i també a Nova York.
Va comptar en tot moment amb l'ajuda i el suport del seu marit, Joan Torra (1920-1982), qui va renunciar a la seva carrera pianística per fer-se càrrec, durant les seves absències, de l'Acadèmia Marshall, de la cura dels fills, Joan Francesc (1957) i Alícia (1959), dels contactes amb els representants, d’ajudar a fer els programes i, en definitiva, d’ocupar-se de tot allò que pogués facilitar la vida nòmada d'una artista com ella.
Durant l'any 1982 va haver d’anul•lar diversos concerts a causa de la greu malaltia del seu marit que va morir el 9 d'agost d'aquell mateix any. Va perdre el seu gran suport i va representar un duríssim cop per a ella. Així i tot, amb l'ajuda dels seus fills i amics, just un mes després, va tornar als escenaris. A partir de llavors, va començar el seu període de concerts més prolífic.
Alícia de Larrocha va tenir una carrera pianística molt intensa: va arribar a fer gairebé 4.000 concerts per tot el món, principalment a Europa, al Japó i, sobretot, als Estats Units. L’època en què va fer més concerts va ser des de finals dels anys 60 fins als 90, però sens dubte van ser les dècades dels 80 i 90 quan la seva agenda va estar més plena. Va arribar a fer més de 100 concerts anuals.
Alícia de Larrocha va tenir una carrera pianística molt intensa: va arribar a fer gairebé 4.000 concerts per tot el món, principalment a Europa, al Japó i, sobretot, als Estats Units. L’època en què va fer més concerts va ser des de finals dels anys 60 fins als 90, però sens dubte van ser les dècades dels 80 i 90 quan la seva agenda va estar més plena. Va arribar a fer més de 100 concerts anuals.
Va ser una pianista molt reconeguda per les seves interpretacions de música de compositors espanyols (Granados, Albéniz, Falla, Turina, Padre Soler...) encara que també va ser apreciada pel seu extens repertori que abastava obres de compositors com Bach, Haendel, Couperin, Scarlatti, Haydn, Mozart, Beethoven, Schubert, Schumann, Liszt, Chopin, Brahms, Rakhmàninov, Debussy, Ravel, Fauré, Poulenc, Katchaturian, Ginastera, Rodrigo, Suriñach, Montsalvatge, Mompou, Nin-Culmell, Esplá, Balada…
L’any 2001, any del centenari de la fundació de l’Acadèmia Granados, que des del 1920 es va anomenar Acadèmia Marshall, Alícia de Larrocha va dirigir i revisar una nova i necessària edició de tota l’obra pianística d’Enric Granados, publicada per l’Editorial Boileau de Barcelona, juntament amb els comentaris i les anàlisis de Douglas Riba,
L’any 2001, any del centenari de la fundació de l’Acadèmia Granados, que des del 1920 es va anomenar Acadèmia Marshall, Alícia de Larrocha va dirigir i revisar una nova i necessària edició de tota l’obra pianística d’Enric Granados, publicada per l’Editorial Boileau de Barcelona, juntament amb els comentaris i les anàlisis de Douglas Riba,
Encara que durant l'any 2002 ja va començar a anunciar que es retirava, el 2003 va ser l'any definitiu del seu comiat dels escenaris. Els últims concerts van ser a Barcelona, a diverses ciutats del Japó (coincidint amb el seu 80 aniversari), a Nova York, a Chicago, a Montreux (Suïssa) i l'últim i definitiu a Jerez (Andalusia - Espanya) el 29 de novembre de 2003.
Durant el 2004 va continuar viatjant per impartir classes magistrals als Estats Units, França, Itàlia i Espanya. Precisament, durant els últims dies de setembre i primers d'octubre, va fer un curs sobre Iberia, d'Albéniz, a l'Acadèmia Marshall de Barcelona. Estava previst que les classes duressin una setmana, però dos dies abans que s'acabés el curs (l'1 d'octubre), Alícia es va fracturar el fèmur i la van haver d‘operar.
A partir d'aquest fatídic dia, la seva vida va canviar completament. Durant un temps (2 o 3 anys) va poder supervisar, a casa seva, alumnes de Perfeccionament Pianístic i Especialització en Música Espanyola de l'Acadèmia Marshall fins que els problemes de salut li van impedir continuar.
A partir d'aquest fatídic dia, la seva vida va canviar completament. Durant un temps (2 o 3 anys) va poder supervisar, a casa seva, alumnes de Perfeccionament Pianístic i Especialització en Música Espanyola de l'Acadèmia Marshall fins que els problemes de salut li van impedir continuar.
El 25 de setembre de 2009, Alícia de Larrocha va morir a la Clínica Quirón de Barcelona als 86 anys, a causa de complicacions cardiorespiratòries que motivaren l'ingrés hospitalari. Com a personalitat rellevant per haver rebut la màxima distinció del país, el diumenge 27, de deu del matí a sis de la tarda, es va instal·lar la capella ardent al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya per qui va voler acomiadar-se de la concertista. Fou incinerada al Cementiri de Collserola i les cendres escampades en el mar.
Alicia de Larrocha i Manuel Valls parlant amb l'Alfons Puig, 22 desembre 1964.
VERSIÓ ACOLORIDA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario