Elvira, Carme i Salomé. Mare, parella i filla d'en Joan Salvat Papasseit.

 

La mare del poeta Joan Salvat Papasseit, Elvira Papasseit Orovitx, i el seu germà Miquel. 1899.

https://www.escriptors.cat/autors/salvatpapasseitj/biografia

https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Salvat-Papasseit

Joan Salvat Papasseit era fill d'Elvira Papasseit Orovitx, filla de Miravet i del mariner Joan Salvat Solanas, nascut al Pla de Santa Maria, a la comarca de l'Alt Camp. Tenia un germà petit, en Miquel.

L'estabilitat d'aquesta família es va esguerrar quan el pare, que navegava com a fogoner al vaixell Montevideo , de la Companyia Transatlàntica Espanyola, fent el trajecte Barcelona-Cadis, va tenir un accident que li va costar la vida. La vídua, que va quedar econòmicament desemparada, no va tenir cap més remei que portar els seus dos fills, en Joan i en Miquel, a l'asil naval.

En Joan només tenia 7 anys i ja va haver de deixar l'escola primària, on amb prou feines havia après a llegir i a escriure. L'asil naval, on van viure els nens Salvat, tenia la seu en diverses corbetes atracades al port de Barcelona. Evidentment, atesa la situació, en Joan va haver de començar a treballar tan aviat com li va ser possible per aportar, encara que fos discretament, alguna cosa a l'economia familiar.

El 1918 es casà amb Carme Eleuterio. Del matrimoni van néixer dues filles, Salomé (1919) i Núria (1922).

El febrer de 1924 mor la seva filla Núria. La tuberculosi pulmonar de Salvat-Papasseit entra en una fase crítica i el visiten els amics escriptors i pintors, a alguns dels quals mostra poemes inèdits que guardava sota el coixí. Mor el 7 d'agost de 1924, a casa seva, al carrer de l'Argenteria, de Barcelona. Apareix Óssa menor (1925) en una edició pòstuma.

El poeta Joan Salvat Papasseit amb la seva dona Carme Eleuterio i la seva filla Salomé, a les Planes (Vallvidrera, Barcelona) 1919.

Carme Eleuterio passà les penúries de la llarga postguerra treballant com a dependenta a les "Galerias Laietanas" fins que van plegar a finals dels anys 50. Va morir a Barcelona l'any 1967 quan començava a revifar la figura poètica de Salvat i la reedició de tots els seus llibres... No va a arribar a gaudir en vida del gran èxit editorial i econòmic del "Poema de la rosa als llavis".

La rosa als llavis
1923 

I EL SEU ESGUARD 

i el seu esguard damunt el meu esguard 
sóc presoner 
  que la vull presonera: 
aquest matí que una flor m'ha posat 
li deia així 
  baix baixet 
    a l'orella: 

sota els teus ulls, és un bes el que em plau. 
 

PERQUÈ HAS VINGUT 

Perquè has vingut han florit els lilàs 
i han dit llur joia 
  envejosa 
   a les roses: 

mireu la noia que us guanya l'esclat, 
bella i pubilla, i és bruna de rostre. 

De tant que és jove enamora el seu pas 
-qui no la sap quan la veu s'enamora. 

Perquè has vingut ara torno a estimar: 
diré el teu nom 
  i el cantarà l'alosa. 
 

AMO L'AROMA 

Amo l'aroma d'aquest brot de menta 
que duus lligada dintre el teu somrís 
fés-me'n penyora tu, minyona esquerpa 
com vela nova que torba el garbí. 

Les xicres blanques dels pals del telègraf 
si ets a la ruta guarden ton camí; 
pel brot de menta cap d'elles pledeja- 
pledejarien si em veien sofrir. 

Perquè vindria de la boca teva 
la posaria al mossec de les dents, 
fes-me'n penyora, del teu brot de menta: 
jo, per pagar-la, ja em donaria teu. 
 

SOTA EL MEU LLAVI EL SEU 

Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa, 
la seda dels seus rulls com el pecat més dolç 
-i l'espatlla ben nua 
   ben blanca 

l'ombra corba 
  incitant 
   de l'esguard: 

encara un altre bes 
   un altre 
    un altre 

-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant! 
 

QUIN TEBI PLER 

Quin tebi pler l'estimar d'amagat 
tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria 
-però nosaltres ja ens hem dat l'abraç 
i més i tot, que l'abraç duu follia. 

La seva cambra si em té enamorat! 

¿On és l'espieta que l'amor ens priva? 
 

ÉS FADRINETA I COM UN SOL 

És fadrineta i com un sol, 
ara als meus braços defallia; 
si duu a les celles mort i dol 
duu a les pestanyes la metgia. 

Si a cada pit porta un robí 
em diu l'afany: li robaria. 
-Ella els guardava sols per mi, 
si ara els volia ara els prenia. 

Si l'assentava als meus genolls 
era una rosa que s'obria. 
 

SI LA DESPULLAVA 

Si la despullava 
oh, la meva amor! 
un botó que queia 
ja em donava goig 
-ara la bruseta 
i el cinyell tot pret, 
mel rosada i fresca 
la sina després: 

al mig de la toia 
clavellets vermells: 
 

VISCA L'AMOR 

Visca l'amor que m'ha dona l'amiga 
fresca i polida com un maig content! 
Visca l'amor 
  l'he cridada i venia 
-tota era blanca com un glop de llet. 

Visca l'amor que Ella també es delia: 

visca l'amor: 
  la volia i l'he pres. 
 

RAÏLS I MÉS RAÏLS 

raïls i més raïls 
-i més raïls 
  i més raïls- 
(la xemeneia fa el seu nom blanc 
   en marxa) 

jo resto pres per la xarxa dels raïls: 
cor i desig com unes mans lligades 

(si xiula fort 
  penso que m'ha cridat) 
-perquè enyora l'amant 
i jo l'amor del cos 
 i el de l'amor només de l'estimada 

i ara imagino 
el seu bes i el seu braç 
i és sols l'agulla dels raïls 
    i la màquina 

 MÉS RAÏLS QUE VOLS D'OCELL 
  LA MATINADA CLARA 

El 1919, neix Salomé, la seva primera filla. Això l'anima a escriure les proses infantils Els nens de la meva escala, editades a la revista La Mainada (1921).

Salomé Salvat Eleuterio, filla de Joan Salvat Papasseit al 1940. Va morir de tuberculosi i necessitat l'any 1945.

Postal de Joan Salvat-Papasseit a la seva filla des del sanatori per a tuberculosos de la Fuenfría, a Cercedilla, Madrid.

"[...]O. i mira quantes nines que té. Quan torni el papa, Salometa, ja veuràs si t'en comprarà de coses. T'agafaré de la maneta, i [...] anirem a passeig i tornarem a casa tots carregats de nines. Visca!" (J. Salvat Papasseit papa)