Àurea de Sarrà, filla d'Emília Adrià i Serra.

 

Filla de vídua, fou registrada com a filla de pares desconeguts i el jutge li va imposar el cognom de Serra. El nom imposat va ser Àurea Salvadora Emília. La seva mare fou Emília Adrià i Serra.

La seva mare mai es va casar (malgrat que totes les biografies diuen que Emília fou la vídua de Josep Sarrà i Català). La germana d'Àurea, Emília de Sarrà, va néixer filla de desconegut i de desconeguda, donat que els pares no estaven casats.

El pare d'Emilià de Sarrà, el farmacèutic Josep Sarrà i Català, morí solter el 10 de desembre de 1877.

Si la biografia d’Àurea de Sarrà resulta fascinant, no ho és pas menys la de la seva mare, Emília Adrià i Serra, un personatge clau per explicar els primers anys de la vida de l’artista.

A l’entorn dels anys 1874-1875, essent encara molt jove, Emília Adrià es va unir amb Josep Sarrà Català, de Malgrat de Mar que havia fet fortuna a Cuba, i hi tingué dues filles: Teresa i Emília. 

Sarrà havia creat l’any 1853, juntament amb el seu oncle, Valentí Català, la farmàcia i drogueria "La Reunión", la més antiga de L’Havana. Aquest establiment, en aquell moment el més gran de Llatinoamèrica i el segon de tot el món, seria la base d’un vast imperi farmacèutic que encara avui subsisteix als Estats Units.

Atesa la biografia de Josep Sarrà, és força probable que la parella es conegués a la mateixa illa de Cuba, on devien néixer les seves dues filles. Quan l’any 1876 Josep Sarrà decidí tornar a Catalunya, ja ho va fer acompanyat de la seva família. 

Aquell mateix any comprà el castell d’Arenys d’Empordà (Alt Empordà), al costat del qual féu construir una torre modernista que encara avui es conserva. Malauradament no n’arribaria a gaudir gaire, ja que només un any més tard, el 1877, va morir a causa d’un atac de cor. Tenia 56 anys. 

En el moment de la seva mort, Teresa tenia 2 anys i Emília 9 mesos. Teresa va morir de forma prematura, raó per la qual Emília acabaria esdevenint, l’hereva universal de la fortuna del seu pare. D’acord amb el testament de Sarrà, la seva vídua, Emília Adrià, passà a rebre una pensió vitalícia de 9.000 pessetes l’any i es convertí en l’administradora dels béns de les seves filles. Amb la fortuna heretada es van comprar diverses finques, entre elles un gran casal d’estil neoclàssic al número 45 del Passeig de Gràcia de Barcelona, xamfrà amb el carrer d’Aragó, just al costat de la casa Batlló, una finca que, encara avui, és coneguda amb el nom de Casa Emília Adrià.

https://www.museudebadalona.cat/wp-content/uploads/DESCARREGAT_LA_REVISTA-1.pdf

La vídua Sarrà es convertí de seguida en un personatge destacat de l’alta burgesia barcelonina, encara que hi ha poques informacions sobre les seves activitats en aquest període. Si tenim en compte la premsa de Barcelona, on més activitat desenvolupà Emília Adrià fou als jutjats, sovint per raons de l’herència que administrava.

L’any 1891 Emília Adrià Serra, que en aquell moment tenia 31 anys, va refer la seva vida i es casà amb José Val. Fruit d’aquest nou matrimoni, naixerien tres fills: Leoncio, Justo i Emilita –una variació del nom de la seva mare, que ja havia posat Emília a la seva segona filla amb Josep Sarrà. Abans d’aquell casament, però, Emília Adrià, ja vídua de Sarrà, havia tingut una altra filla, una nena nascuda l’any 1889, fruit d’una relació extramatrimonial, una criatura que va inscriure amb els seus mateixos cognoms, però amb l’ordre invertit (tal com era costum en el cas de mares solteres): Àurea Serra i Adrià, que, amb el temps, es convertiria en la reconeguda ballarina Àurea de Sarrà.

Quan Emília Adrià es casa en segones núpcies, l’any 1891, allunya Àurea de la seva vida, amb només dos anys. Contràriament al que passa amb la seva filla gran -Emília Sarrà-, Àurea no té pare conegut ni hereva de cap fortuna que justifiqui la seva integració en el nou projecte vital de la seva mare. 

Per aquesta raó, Emília decideix deixar-la amb una família de Badalona perquè s’encarregui de la seva educació. La casa badalonina on Àurea passarà els primers anys de la seva vida era coneguda, popularment, amb el nom de can Picafoc.

Aspecte del carrer d’en Lluch, actual Canonge Baranera, a principis del segle XX. Àurea va viure en aquest carrer badaloní, a can Picafoc, des del 1891 fins al 1910.

El padró de l’any 1904 confirma l’estada d’Àurea Serra amb Josep Batlle i la seva dona, Rosa Arquer Culla, en aquesta casa, des de l’any 1891. Segons el document, la nena, a qui el matrimoni feia de tutor, tenia en aquell moment 15 anys, era nascuda a Barcelona (el 1889, tal com certifica la seva biografia oficial) i ja en feia 13 que residia a la casa.

Amb 12 anys, Àurea es va posar a treballar a la fàbrica tèxtil de Can Giró, una empresa situada al número 161 del carrer de Guifré de Badalona, propietat de Josep Giró i Blanch, coneguda per Ca l’Isop (“... una fàbrica de toquilles, mitges de seda i mantons de Manila”). La mort de la seva mare, Emília Adrià i Serra, que morí el 1901, a l’edat de 41 anys, quan l’Àurea en tenia exactament dotze, va ser el detonant de l’entrada de la noia al món laboral per tal de contribuir al seu manteniment.

Fàbrica de Can Giró, a Badalona, a principis del segle XX, on Àurea de Sarrà va treballar durant un temps.

Al 1910, la seva vida va patir un nou sotrac. El 2 de maig, Josep Batlle va morir de forma sobtada a l’edat de 57 anys, quan era a les oficines de l’Ajuntament, on treballava com a arxiver municipal. Àurea es trasllada a viure amb la seva germanastra Emília Sarrà Adrià al pis que aquesta té al Passeig de Gràcia. Serà allà on l’aniran a veure algunes de les seves amigues de Badalona, en “una casa en la que destacava un gran retrat de la seva mare. Se la veia una sra. molt guapa i distingida".

Començava una nova etapa a la vida d’Àurea Serra Adrià, un període en què es gestaria la seva inqüestionable personalitat artística. Pocs anys després d’haver marxat de Badalona, Àurea hi tornà per mostrar als seus antics veïns el seu –fins aleshores desconegut– talent artístic. La seva actuació al Picarol despertà molta expectació, però les seves danses sembla que no s’acabaren d’entendre.

Imprescindible veure enllaç

https://barcelodona.blogspot.com/2021/01/aurea-de-sarra-al-teatre-de-dionis-1926.html

Al mes de maig de l’any 1927 va reaparèixer amb dues actuacions al teatre Guimerà de Badalona, a benefici de la Creu Roja.

Àurea tornava, i ara ho feia convertida en una artista de fama internacional, una ballarina ovacionada, admirada i distingida, que havia passejat el seu art pels principals teatres europeus, per Argentina, Egipte i, sobretot, per Grècia, terra on la ballarina trobava la seva font d’inspiració. Les seves interpretacions de les heroïnes bíbliques i les deesses de la mitologia clàssica, com Salomé, Níobe, Demèter, Circe, Fedra o Salambó, que arribà a interpretar en escenaris tan privilegiats com els temples de Karnak i Luxor, el teatre de Dionís al peu de l’Acròpolis d’Atenes, o els de Delfos i Eleusis, van ser també les que inspiraren el programa de l’actuació badalonina. Àurea interpretà, en dues parts, La favorita de Ramsés, La ninfa de Zeus, Ofrenda, Salomé, La danzarina del Rey, Consolación, Salambó i Rapsodia valenciana, i va despertar els elogis de la crítica local.

Festa d'inauguració del nou local del "Club Femení i d'Esports", a la plaça d'Espanya. Actuació de la ballarina Àurea de Sarrà. 16 de gener de 1932. Fot: Sagarra Plana, J. M.

Banquet d'homenatge a l'escultor Josep Llimona, celebrat a l'Hotel Ritz de Barcelona el 10 de juliol de 1932. Àurea de Sarrà vestida de blanc al costat d'Apel·les Mestres. Amb Francesc Macià, Nicolau d'Olwer, Pere Coromines, Josep Clarà, Opisso, Joaquim Borralleres.

Festa íntima oferta per la ballarina Àurea de Sarrà a artistes i literats. Els assistents a la festa, reunits a l'estudi de l'artista. Gener de 1932. Fot: Sagarra Plana, J. M.