Sense Montjuïc no existiria Barcelona. És la peça determinant que la converteix en port protegit.
Montjuïc abans de la reforma amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929.
Ball al café "El Gurugú"
La font d'en Conna, les millors aigües de la muntanya de Montjuïc.
L’Esquella de la Torratxa ens menava així a la Font d’en Conna, situada on encara avui acaba el carrer Nou de la Rambla.
Era una Font molt popular entre els soldats que baixaven del Castell de Montjuïc i les noies que pujaven Nou de la Rambla per trobar-los, i tenia la seva mala fama al veïnat.
A diferència d’altres fonts de Montjuïc, aquesta sembla que no tenia cap gràcia, a la seva aigua mai no se li va atribuir cap virtut sanadora, i noies i soldat hi anaven sols per trobar-se i desaparèixer després als boscos de la muntanya. El seu nom “Conna” que avui escriuríem “Cotna” referit a la pell gruixuda del porc, ja sona greixós i poc sofisticat.
Potser per tot plegat, d’aquesta font avui ha desaparegut totalment, el lloc que ocupava està urbanitzat i no queda cap rastre de la font.
Font dels tres pins. 1914. Fot: Brangulí.
"Sapigut el camí de la Font del Gat, el camí que, iniciant-se al cap-de-munt dels carrers del Roser i d’en Salvà, passa arran del Parc de Laribal, no és possible que us erreu; un gran pebrer bort, amb sas branques caigudes i amb sa forta aroma us servirà de senyal per a quan tingue que deixar-lo. Si el pebrer no fos prou, hi hà un lletrer a dalt…un lletrerpintat de negre amb caligrafía barbre que diu «Font dels Tres Pins». I ja no us calen mes instruccions …passareu entre un “joc de dames” d’hortets i de barraquetes de llauna, i arribaren a la desitjada font, una de les mes populars de Barcelona, i sens dubte la més pintoreca i alegre de quantes a Montjuïc existeixen." ( L’Esquella de la Torratxa).
Per arribar-hi avui hem d’anar al Viver del Tres Pins i en una petita zona boscosa que hi queda trobarem les restes d’aquesta font.
Per arribar-hi avui hem d’anar al Viver del Tres Pins i en una petita zona boscosa que hi queda trobarem les restes d’aquesta font.
Ball al café "La Torrassa".
Montjuïc abans de la urbanització de la muntanya. Ball al café "La Torrassa"
"La Cadena".1913-17. Fot: Brangulí.
Pati de ball a "La Cadena".
Font Torreforta. Montjuïc abans de la reforma amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929.
Montjuïc abans de la urbanització de la muntanya. Un vell racó. 1913-17. Fot: Brangulí.
Montjuïc abans de la urbanització de la muntanya. "La font trobada"
La Font Trobada, també coneguda com de la Magnèsia pel seu contingut en sals d’aquest mineral, era situada al final d'un caminet costerut del Torrent dels Tarongers, entre la part alta del carrer Roser i del carrer Nou. L’any 1778, el Baró de Maldà en feia esment en el seu Calaix de Sastre:
“Cosa de poch temps hà se hà descubert una Font, á la que nomenan Trobada al peu de la montaya de Montjuich, que fá proba als que hán begut de la dita aigua, facilitant-los l'orina i purgació del ventrell. Yo no la hé probada per no tenirla menester.”
La font rajava en un pati que també s'utilitzava com a pista de ball, i on el 1817 es va inaugurar un quiosc de refrescos i s'hi va col·locar una placa que deia:
“Año 1817. El teniente general don Andrés Pérez de Herrasti, gobernador de Barcelona, dedica a sus habitantes este delicioso y saludable sitio, descuidado por tantos siglos.”
Josep Fiter i Inglés, en un article publicat a La Ilustración de Barcelona l’any 1882, la descrivia com un dels llocs més pintorescos de la ciutat i parlava d’un pont rústic que se sustentava entre la frondositat dels arbres. La Font Trobada va subsistir durant anys fins que amb la construcció de la piscina descoberta del Club Natació Montjuïc la font va quedar a l'interior del bar de les instal·lacions.
“Cosa de poch temps hà se hà descubert una Font, á la que nomenan Trobada al peu de la montaya de Montjuich, que fá proba als que hán begut de la dita aigua, facilitant-los l'orina i purgació del ventrell. Yo no la hé probada per no tenirla menester.”
La font rajava en un pati que també s'utilitzava com a pista de ball, i on el 1817 es va inaugurar un quiosc de refrescos i s'hi va col·locar una placa que deia:
“Año 1817. El teniente general don Andrés Pérez de Herrasti, gobernador de Barcelona, dedica a sus habitantes este delicioso y saludable sitio, descuidado por tantos siglos.”
Josep Fiter i Inglés, en un article publicat a La Ilustración de Barcelona l’any 1882, la descrivia com un dels llocs més pintorescos de la ciutat i parlava d’un pont rústic que se sustentava entre la frondositat dels arbres. La Font Trobada va subsistir durant anys fins que amb la construcció de la piscina descoberta del Club Natació Montjuïc la font va quedar a l'interior del bar de les instal·lacions.
En primer terme La Madrona, al fons la ciutat.
La devoció popular va convertir les ermites de la muntanya (com les de Sant Julià, Sant Ferriol, Sant Beltran o Santa Madrona, documentada el 1403 i única que continua dempeus) en lloc de romiatge. Aquestes excursions solien acabar al voltant d’alguna de les fonts de Montjuïc, on s’aprofitava per menjar i passar el dia, motiu pel qual aviat es van convertir en menjadors a l’aire lliure. Les fonts es van anar complementant amb petites explotacions comercials on es venien aigua amb sucre, xarops i orxates, anissos i bolados. Amb el temps aquestes petites explotacions esdevingueren els famosos merenderos on els més grans encara recorden els balls i les revetlles que s’hi feien.
“Desde que una noia i un soldat l’immortalitzaren és aquesta font la reina de les fonts de la ciutat, i, comparat al séu renom, no és res el de la font de Canaletes, ni el de la del «Lleó», «Canari», «del Carbó», «Mogueral», «del Mico», i, per acabar d’una vegada, cap absolutament.
Tenim la mes absoluta certesa de que cap llegidor barceloní ha deixat de recrear-se amb la seva aigua, siga barrejant-la amb eixarop u orxata, siga bevent-la pura, després d’un glop d’aiguardent o de mastegar anissos; pero, com que molt bé podría succeir que algú de pagés, o de vila forana, entres en tentacions d’arribar-s’hi, després de llegir lo molt i bo que d’ella s’ha d’esplicar, començarem acompanyant-li com si ell fos la Marieta i nosaltres el soldat.” L’Esquella de la Torratxa al 1914, va dedicar aquest article a la més cèlebre de les fonts de Montjuïc.
Tenim la mes absoluta certesa de que cap llegidor barceloní ha deixat de recrear-se amb la seva aigua, siga barrejant-la amb eixarop u orxata, siga bevent-la pura, després d’un glop d’aiguardent o de mastegar anissos; pero, com que molt bé podría succeir que algú de pagés, o de vila forana, entres en tentacions d’arribar-s’hi, després de llegir lo molt i bo que d’ella s’ha d’esplicar, començarem acompanyant-li com si ell fos la Marieta i nosaltres el soldat.” L’Esquella de la Torratxa al 1914, va dedicar aquest article a la més cèlebre de les fonts de Montjuïc.
La Font del gat. 1913-17. Fot: Josep Brangulí Soler
Josep Brangulí i Soler
(l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 14 de setembre de 1879 - Barcelona, 1945) fou un dels pioners del fotoperiodisme a Catalunya, juntament amb altres professionals com Frederic Batell, Adolf Mas o Pere Català Pic. Les seves obres relaten i donen testimoni dels canvis socials, urbans i industrials que va patir la capital catalana durant la primera meitat del segle XX. Va viure al barri dit dels periodistes, entre la Salut i Can Baró.
Brangulí fou un dels introductors del fotoperiodisme a Catalunya; va fotografiar tant esdeveniments històrics –la Setmana Tràgica– com obres públiques o esdeveniments socials (reportatges de boxa, vida comercial al carrer, platges...), passant per les fotos testimonials dels grans canvis a la ciutat, com l'obertura de la via Laietana, la construcció de vaixells de formigó, l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 o els museus, entre d'altres.
Els seus dos fills, Joaquim Brangulí i Claramunt (1913-1991) i Xavier Brangulí i Claramunt (1918-1986), el seguiren en l'ofici de fotògraf. Els tres van treballar en equip –com la saga dels Fotògrafs Napoleon– arribant a tenir una única signatura i un únic arxiu, format per aproximadament un milió de negatius amb la signatura Brangulí, dels quals es creu que aproximadament mig milió són atribuïbles al pare.
VERSIÓ ACOLORIDA.
Moltes Gràcies, per tot el que expliques i que havia sentit a casa.
ResponderEliminarMolt intetessant i precioses fotos!
ResponderEliminarMolt interessant. Moltes gràcies.
ResponderEliminar