Rosita Diaz Gimeno, "la sonrisa de la República"

En record de la cultura que va desaparèixer amb el franquisme, encara en el poder.

Rosita Díaz Gimeno va ser, al costat de Imperi Argentina, una de les dues grans actrius cinematogràfiques espanyoles del període de la II República.

http://memoriahistorica.org.es/s1-news/c1-ultimasnoticias/cuando-los-nacionales-fusilaron-a-rosita-diaz-gimeno-la-sonrisa-de-la-republica/
 L'exili de l'actriu i el silenci sobre el seu nom imposat pel franquisme van impedir que Rosita Díaz Gimeno ocupés en la història del cinema espanyol i en la de l'activitat intel·lectual, el paper que sens dubte li hauria correspost de ser altres les circumstàncies històriques que li va tocar viure.
Tant és així, que qui consulti Wikipedia trobarà la seva vida reduïda a 10 línies comptades i tan sols es citen succintament en elles quatre de les seves pel·lícules.

Rodatge a Sitges de la pel·lícula "Susana tiene un secreto".1933

 Rosita Díaz Gimeno, que havia nascut a Madrid el 1911 o 1908, moriria lluny d'Espanya el 23 d'agost de de 1986.
Rosita va ser l'esposa de Juan Negrín, no del cap del govern republicà sinó del seu fill gran, del mateix nom i professió (metge), amb el qual Rosita es va casar un dia abans d'abandonar Espanya camí de l'exili, al gener de 1939.
Díaz Gimeno s'havia caracteritzat, a més, per les seves opinions clarament favorables al vot femení, al divorci i altres qüestions en relació amb l'emancipació de la dona.

Juntament amb Imperio Argentina, va ser la primera actriu espanyola a treballar en les pel·lícules sonores que la Paramount rodava en els parisencs estudis de Joinville (1931). A part dels seus directors estrangers, va rodar amb els més importants cineastes espanyols, com Benito Perojo i Florián Rei.

https://javierbarreiro.wordpress.com/2015/04/13/rosita-diaz-gimeno-una-identidad-revisable/

FILMOGRAFÍA

–Un hombre de suerte (Benito Perojo, 1930)

–Un caballero de frac (Roger Capellani-Carlos Sanmartín, 1931)

–Su noche de bodas (Louis Mercanton, 1931)

–Lo mejor es reír (E. W. Emo-Florián Rey, 1931)

–El hombre que se reía del amor (Benito Perojo, 1932)

–Sierra de Ronda (Florián Rey, 1933)

–El hombre que se reía del amor (Benito Perojo, 1933)

–La Dolorosa (Jean Grémillon, 1934)

–Susana tiene un secreto (Benito Perojo, 1934)

-Se ha fugado un preso (Benito Perojo, 1934)

-Angelina o el Honor de un Brigadier (Louis King, 1935)

-Rosa de Francia, (José López Rubio-Gordon Wiles, 1935)

–La vida bohemia (John Alton-Josef Berne-Edgar G. Ulmer, 1937)

–El genio alegre (Fernando Delgado, 1939)

-Pepita Jiménez (Emilio “Indio” Fernández, 1946)

-El último amor de Goya (Jaime Salvador, 1946)

–El canto de la sirena (Norman Foster, 1948)

http://aplomez.blogspot.com/2015/09/rosita-diaz-gimeno.html

L'actriu Rosita Díaz Gimeno i el cineasta Luis Buñuel.

Rosita Díaz va ser molt amiga de Luis Buñuel, a qui va conèixer en els estudis de la Paramaount a Joinviville (París) abans de la guerra.

Ja a l'exili, van mantenir la seva amistat a Estats Units, fins al punt de ser l'actriu i el seu marit els padrins de Rafael, fill del director de cinema aragonès.

S'ha arribat a dir que Buñuel va estar molt enamorat de Rosita, una dona avançada al seu temps, molt diferent a Jeanne (esposa de Buñuel) i també molt diferent al tipus de dona que sobrevivia a l'Espanya de la postguerra.

Jeanne Rucar, l'esposa de Buñuel, va dir d'ella: "Era una dona guapa, amb personalitat, a Luis li encantava. Des d'abans eren amics de Luis, però jo els vaig conèixer a Nova York ".

"La notícia de la seva mort va passar desapercebuda a la premsa espanyola, però sí va merèixer aquesta carta al director del diari El País, subscrita per Roberto Rendueles i datada el 12 d'octubre de 1986, en la qual la hi qualifica com a ambaixadora de la cultura dels nostres país als Estats Units i Mèxic, després d'haver tingut èxits notables a Espanya com s'ha escapolit un pres, el bandit de Ronda, Susana té un secret i La Dolors, films tots ells projectades durant el I Festival de Cinema de Nova York.

A Hollywood, Rosita va protagonitzar Angelina o l'honor d'un brigadier, Vida bohèmia i Rosa de França; a Mèxic, que li va brindar nombrosos premis i homenatges, va rodar també Pepita Jiménez, L'últim amor de Goya i Em vaig enamorar d'una sirena. Van ser també notables els seus èxits en teatre, com en el seu paper de Saini a La casa de te de la lluna d'agost, representada en anglès a Broadway, i en espanyol a Mèxic i diversos països llatinoamericans. A la ciutat de Mèxic van tenir gran repercussió pública les seves interpretacions en Janus és una noia i La visita, de Dürrenmatt.

Rendueles centra la seva gran tasca com a difusora de la cultura espanyola seves múltiples classes i conferències, impartides en universitats i escoles nord-americans. Va ser triada membre d'honor de la universitat de Hoffstra, antic centre docent de gran prestigi, declarant-la "extraordinari paladí de la cultura espanyola als Estats Units". Va participar amb el seu marit en sessions sobre literatura i cultura espanyola en altres importants institucions, com ara la universitat de Yale. Va pertànyer al consell assessor de Llengua i Literatura Romanços de la Universitat de Princeton. També va ser membre d'honor de l'Associació de Llicenciats i Doctors de Estats Units, al costat del doctor Severo Ochoa i altres distingides personalitats.

Roberto Rendueles, que va conèixer a l'actriu i va pretendre pal·liar amb la seva carta el silenci de la premsa espanyola davant la mort de l'actriu, lamenta al final de la missiva "que Espanya hagi oblidat a aquesta eminent artista, que va ser considerada per Chaplin com una de les grans actrius que havia conegut ia la qual Román Gubern va qualificar com el somriure de la República. Una dona -conclou- de gran talent, entranyable, bellíssima, de gran generositat i bondat ".

Després de 80 anys de franquisme a Espanya, periodista, jutge, democràcia i tantes altres paraules només són una burla del que haurien de ser.