Carme Manrúbia companya sentimental de Mercè Rodoreda durant 7 anys.

 Continua de https://barcelodona.blogspot.com/2020/11/merce-rodoreda.html

https://barcelodona.blogspot.com/2020/11/merce-rodoreda-ii.html

La primera a l'esquerra es Carme Manrúbia Orta, treballant a l'administració de les oficines de "La Dona a la Reraguarda" dependents del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Diagonal, 389, Barcelona. 1936-38.

Mercè Rodoreda i Carme Manrúbia, al tornar dels seus exilis. Totes dues s’havien conegut treballant per a la Generalitat republicana.

El xalet que Manrubia féu construir a Romanyà va ser la llar de Mercè Rodoreda durant almenys sis anys de la seva vida, després que deixés i tanqués el seu pis a Ginebra. 

Malgrat la manca d’estudis sobre la figura i la incidència de Manrubia a la vida de l’escriptora, és palesa la influència d’aquest personatge sobre la darrera Rodoreda vital i literària. 

Manrubia acabava d’arribar, com Rodoreda, de l’exili. Totes dues s’havien conegut treballant per a la Generalitat republicana. Després de la guerra, Manrubia havia escollit Veneçuela com a país d’exili. Hi exercí d’emprenedora i hi va muntar un negoci de perfums, amb prou èxit per aconseguir el capital necessari –al qual cal sumar el que es derivà de la venda de l’empresa– per retornar a Catalunya i edificar el seu habitatge. 

El xalet fou un projecte conjunt d’ambdues dones. Encara que la propietat del terreny i l’immoble i el capital usat per pagar-los procedien de la butxaca de Manrubia, és innegable que era una idea forjada a mitges. 

En aquest projecte també hi foren convidades dues dones més: Susina Amat, pintora, i Esther Floricurt, a més del fill adoptiu de Manrubia, Carlos.

Carlos, el fill adoptiu de Carme Manrúbia, Susina Amat, Esther Floricurt i Mercè Rodoreda. A la sala de l'àtic a la Rda. General Mitre de Barcelona on vivien Carme Manrúbia amb la seva parella Esther i el seu fill adoptiu.

Susina treballant per al Comissariat de Propaganda.

Susina Amat (1912-1983), pintora i pedagoga catalana, les seves pintures no són reconegudes com haurien i, no obstant això, va ser una gran pintora de traços simbòlics i d'un realisme depurat.

Republicana, moderna, amiga íntima de Mercè Rodoreda, va participar, durant la guerra al Comissariat de Propaganda que pertanyia a la Generalitat. Allí va ser on va coincidir amb la gran escriptora catalana.

Gràcies a les notes biogràfiques de la seva filla, Anna Maria Saludes, sabem que va travessar els Pirineus després de la derrota, i que a Baiona va ajudar en un refugi per a nens espanyols.

Va voler partir a terres americanes, però no tenia diners, tornant a Espanya, on va lluitar per ser reconeguda com a artista, la qual cosa va aconseguir a partir dels anys seixanta.

Existeix correspondència privada inèdita entre Rodoreda i Amat, que ens encantaria veure publicades.

Carme Manrúbia durant el seu exili a Veneçuela.

Rodoreda va triar viure amb Manrúbia a Romanyà, no pas a Barcelona. I Manrúbia era en el decenni de 1970 la figura per excel·lència del rosicrucianisme espanyol. A més, Rodoreda va passar a viure en una casa carregada de simbolisme esotèric. El xalet «El Senyal» és presidit, encara avui, per un aparatós vitrall cubista que mostra una creu d’or amb una rosa vermella al centre. La casa disposava d’un sanctum, una sala per a les reunions iniciàtiques rosa-creu. Aquella estança il·luminada per un tènue vidre blau orientat per rebre el primer raig del dia era presidida per la Deessa de Josep Clarà. Manrúbia dormia just al costat del sanctum. La resta del jardí de la casa estava format per arbres simbòlics, plantats generalment de tres en tres en forma de triangle.

Vista aèria d’El Senyal Vell a la meitat del decenni de 1990. S’hi observa l’estany, la gran vidriera i les teulades amb les plataformes.

La casa s’estructurà en tres àmbits: el jardí, la casa i la teulada. Tots tres configuren el tot que fou El Senyal. Aquest fou el nom escollit per Rodoreda i Manrúbia per a la seva llar compartida. No es tracta d’un nom banal. El Senyal és la màxima expressió de l’estigma de Caín a la novel·la de Hermann Hesse Demian. Elles pensaven en Demian quan triaren aquest nom.

Plànol d’El Senyal amb l’alçat d’occident.

L’arquitectura celest anuncia la vinguda d’una altra arquitectura, la divina. Al profà, la distribució del jardí-cel no li és cognoscible, però sí accessible; per contra, l’arquitectura divina no li és ni cognoscible ni accessible. La iniciació celest mena a la divinal, organitzada al primer pis de la casa. A la part encarada a occident hi havia situat el sancta sanctorum de la casa. Era recomanable per als iniciats Rosa-Creu que disposessin d’una cambra privada de retrobament i meditació aïllada de l’exterior. Manrubia féu construir al xalet el seu sancta sanctorum propi, al qual Rodoreda també tenia accés. L’organització de l’habitació era senzilla. En tant que encarada a occident, rep el primer rosa.

La rosa roja i la creu d’or reben la llum del migdia i presideixen el centre de la casa. Als extrems de la vidriera hi ha altres blocs de color. A la part inferior, hom hi troba blocs en verd, mentre que a la part superior hi ha blocs en blau cel. El cel i la terra són el rerefons de la creu. Els colors representats no són pròpiament els alquímics, però sí els bàsics. D’altra banda, els grups cromàtics –roig, blau i verd– s’organitzen en formes quadrades, que per als Rosa-Creu representen la densificació de la matèria i l’assoliment de l’estat últim de perfecció. Finalment, després del naixement i la plenitud ve la posta del sol a orient. La darrera cambra d’aquesta planta és la del dormitori de Carme Manrubia, encarat cap a orient. Per unes estretes i petites obertures penetren els últims raigs de sol del dia, abans de la posta darrere el Montseny. Dormir i morir, accions secularment unificades per tants i tants simbolismes, troben la seva assimilació en aquesta cambra, que alhora és l’accés a la porta heroica d’entrada a la volta celest. Naixement, glòria i mort: les tres etapes vitals són representades en l’arquitectura divinal de la casa, gràcies a la simbologia que s’atribueix a l’astre rei a partir de la distribució de la llum i de les estances. Tot és a punt per al darrer estadi.

Plànol d’El Senyal amb l’alçat d’orient.

Es podria adduir que Rodoreda no va participar d’aquest furor Rosa-Creu de Manrúbia. El testimoni de la pròpia Manrúbia desmunta aquesta conjectura: Manrúbia no solament va ser la companya sentimental de Rodoreda durant 7 anys, en una tempestuosa relació que va foragitar Esther Floricurt i Susina Amat de la casa, sinó que Rodoreda es va veure abocada a tot un món esotèric per mitjà del rosicrucianisme de l’AMORC i de les sessions que es feien a la casa i a les quals ella assistia. Per assistir-hi calia iniciació. Això sense comptar que Rodoreda ja havia tingut contacte amb el Lectorium Rosicrucianum de Ginebra.

https://es.wikipedia.org/wiki/Antigua_y_M%C3%ADstica_Orden_Rosae_Crucis

La teulada és la part més inaccessible al visitant. S’envolta del mateix secretisme que el sanctum sanctorum i de la simbologia divinal. En si, no hauria de ser cap espai estrany o especial; més la voluntat de Rodoreda i Manrubia transformà aquell lloc de teulats inclinats en una porta heroica. En el llenguatge Rosa-Creu, la porta heroica és l’accés al cel, amb tot l’exèrcit d’àngels que el poblen. Possiblement, el coneixement profà pot conèixer aquest concepte a partir d’una de les Sonneries de la Rose-Croix que el compositor francès Erik Satie titulà amb el mateix nom: «La Porte Heroïque du Ciel» (1894).(23) La porta heroica del cel d’El Senyal consisteix en unes plataformes construïdes al damunt de les teules, a les quals s’accedeix mitjançant una escala. Per la inclinació dels teulats, les quatre plataformes es troben esglaonades. Són prou grans perquè dues persones s’hi puguin estirar. Una barana de ferro, més decorativa que protectora, clou l’espai. Una utilitat aparent pot ser la de mirador sobre la plana selvatana, la vall d’Aro, la serra de l’Ardenya o la badia de Sant Feliu de Guíxols. És solament aparent. La vera utilitat del suposat mirador és permetre l’accés a la volta celest.(24) Hom es pot estirar en aquelles plataformes prou grans i, de cara a les estrelles, pot convertir-se en una més de la volta celest. Aleshores, en aquell precís instant, es pot comprendre per què aquell espai és una porta heroica del cel: s’ateny el cel, la volta celest esquitxada d’estrelles.

El Senyal es dividia en tres àmbits molt ben delimitats: el jardí, la casa i la teulada. 

El jardí-cel, l’exemple d’arquitectura celest, on s’expressen les més altes perfeccions abans d’atènyer la divinitat de l’arquitectura divina, això és, la casa. És per això que tot el jardí fou organitzat seguint un gran esquema de simbolisme esotèric. En realitat, l’esoterisme només es pot expressar a través del simbolisme, que és el mitjà de coneixement de l’iniciat, per tal com permet de projectar tot allò que solament poden saber els iniciats sense que els profans en percebin res. Les formes geomètriques entren a escena per delimitar el jardícel. Tres xiprers, en triangle, senyoregen a l’entrada, al costat de tres cedres, també en triangle. Clouen el gran triangle tres pins, altre cop en triangle. Dos simbolismes apareixen ací: el triangle i el número 3, ambdós reflexos del mateix coneixement, és a dir, la perfecció o la divinitat. La primera tríada és la dels cedres. El cedre és una de les setze plantes màgiques i s’associa a Júpiter, per la qual cosa es considera una mena de guardià de la llar. La segona tríada és la dels xiprers. El xiprer és el símbol de la mort, lligat als esperits elementals que els cabalistes anomenaven salamàndries (o salamandres). Com a arbre fàl·lic també pot ser un símbol de l’ànima immortal. La tercera tríada és la dels pins. El pi és un símbol de la perpetuïtat de la vida i la immortalitat de l’ànima, alhora que també té atributs fàl·lics i funeraris, com el xiprer. Tres vegades tres, en triangular perfecció. Tanmateix, aquest esquema a l’origen del jardí era distint. Inicialment hi havia quatre cedres i no pas tres. La disposició dels cedres era en rombe, que no és altra cosa que dos triangles equilàters encavalcats. Dos conjunts d’arbres –xiprers i pins– tenen les mateixes característiques màgiques –immortalitat de l’ànima i atributs fàl·lics–, mentre que el tercer actua com a guardià de la llar. Seguidament, és molt important dibuixar la bona orientació d’aquest gran triangle format pels tres grups d’arbres. La cúspide es troba situada al vèrtex dels cedres que, causalment –i no casualment–, assenyala el nord geogràfic. El guardià de la llar protegeix l’autèntica entrada de la casa: el nord. Per la seva banda, l’entrada física de la casa disposa d’una olivera de tres branques, símbol de la pau i la prosperitat.

Rodoreda va viure llargues temporades a «El Senyal», fins que el 1980, gràcies als drets de la pel·lícula de La plaça del diamant va estrenar el seu propi xalet, construït just al costat del xalet de Manrúbia.

https://www.eltemps.cat/article/11521/esoterica-rodoreda

https://www.nuvol.com/llibres/el-dia-que-vaig-trencar-un-vidre-a-casa-la-rodoreda-15365

“La influència de l’entorn es fa ben palesa en les obres que va escriure o acabar a Romanyà. Rodoreda hi troba el bosc i una dona emprenedora, Carme Manrúbia, que s’hi construeix una casa i un jardí, una amiga que li ofereix la possibilitat de viure enmig de boscos d’alzines, que li reprodueix, a mida reduïda, el jardí de Mirall trencat, “el jardí de tots els jardins”.