Alfred Hitchcock va dir una vegada que "el problema d'Ingrid Bergman era que només volia fer obres mestres". I potser aquest ànsia de l'actriu per l'excel·lència va ser el desencadenant d'una de les relacions més apassionants i escandaloses que van fer tremolar els fonaments de la conservadora societat dels anys 50.
L'actriu Ingrid Bergman i el seu marit Roberto Rossellini arriben al restaurant de l'Hotel Arycasa i són entrevistats per la premsa. Venen acompanyats del director d'orquestra César Mendoza Lasalle i de Marcello Caracciollo di Laurino. 8 de desembre de 1954. Reportatge fotogràfic: Postius Saura, Josep.
Al desembre de 1954 va tenir lloc la històrica i irrepetible ocasió de la visita a la ciutat comtal de la gran actriu sueca, acompanyada del seu marit Roberto Rossellini, per interpretar el bell oratori 'Joana d'Arc a la foguera', amb lletra del poeta francès Paul Claudel i música del compositor suís Arthur Honegger. Petites dificultats tècniques durant els assajos van fer que l'estrena de l'obra s'hagués de retardar dues setmanes sobre la data prevista.
El 21 de desembre de 1954 es va estrenar a Barcelona la versió escènica de l'oratori Joana d'Arc a la foguera, amb llibre de Paul Claudel i la música d'Arthur Honneguer. Es van donar quatre representacions, els dies 21, 22, 23 i 26. El programa el completava El castell de Barba Blava, amb Margaret Mas i Roger Hyeronimus, dirigida per Juan Germán Shroeder.
L'espectacle preparat per Rosellini deixava clara la seva ambició i l'obstinació a buscar la grandesa que donés altura i majestat al text de Claudel ia la música de Honneguer: El cor gracienc, la coral del Liceu Francès, els Ballets de Barcelona dirigits per Juan Magrinñá, l'orquestra del Liceu dirigida pel mestre Lasalle i un planter d'intèrprets de primer ordre: Claude Etienne, Pilar Tello, Teresa Battle, Pilar Torres, Bartomeu Bardají, Diego Monjo i Julio Catània envoltaven a una de les grans estrelles del cinema i el teatre d'aquells anys: Ingrid Bergman.
L'espectacle preparat per Rosellini deixava clara la seva ambició i l'obstinació a buscar la grandesa que donés altura i majestat al text de Claudel ia la música de Honneguer: El cor gracienc, la coral del Liceu Francès, els Ballets de Barcelona dirigits per Juan Magrinñá, l'orquestra del Liceu dirigida pel mestre Lasalle i un planter d'intèrprets de primer ordre: Claude Etienne, Pilar Tello, Teresa Battle, Pilar Torres, Bartomeu Bardají, Diego Monjo i Julio Catània envoltaven a una de les grans estrelles del cinema i el teatre d'aquells anys: Ingrid Bergman.
El 1949 es va traslladar a Itàlia amb 300 dòlars pensant tornar en uns mesos, per rodar a les ordres de Rossellini la pel·lícula Stromboli. Durant el rodatge, va començar una relació amb el director italià. Fruit d'aquesta relació, Bergman va quedar embarassada. El seu fill Roberto Ingmar Rossellini va néixer el 2 de febrer de 1950, el que va provocar un gran escàndol als Estats Units.
El vicepresident i director d'Codis de Producció, Joseph Breen, li va demanar que desmentís els rumors que estava a punt de divorciar-se i abandonar a la seva primera filla per casar-se amb Rossellini. Va ser criticada per l'Església luterana de Suècia i sacerdots de l'Església catòlica, sobretot als Estats Units; també va rebre cartes de persones que pensaven que havia de ser cremada en la foguera, no com Joana d'Arc, sinó com una bruixa.
L'escàndol va ser de tal magnitud que fins i tot va provocar que l'actriu fos declarada persona non grata en territori nord-americà, el que va fer que s'exiliés a Itàlia, deixant al seu primer marit i la seva primera filla als Estats Units.
Els fracassos del seu treball conjunt amb Rossellini van portar al matrimoni a una crisi artística i financera. Finalment, es va separar de Rossellini al 1957.
La companyia amb Ingrid Bergman
´"La nostra visita a Barcelona va ser una experiència inoblidable. No va ser exactament el mes més plaent de la meva vida perquè tot a Espanya comença i acaba tan tard, i en el teatre (el Liceu) tot estava ple de brutícia i pols. No compreníem el que passava amb les bombetes fins que Roberto (Rossellini) les va netejar amb el seu mocador. El meu camerino era preciós, ple de cortines i de tot, però estaven plenes de pols.
La porta no es tancava. La cambra de bany feia tan mala olor que no podia entrar-hi. Cada dia un home venia i tirava una galleda de desinfectant per la tassa del vàter, però jo deia que hauria estat millor netejar-lo bé amb aigua i sabó. Per empitjorar les coses vaig contraure una infecció ocular i al aixecar-me als matins no podia ni tan sols obrir els ulls. Vaig haver d'anar cada dia a la consulta d'un famós oftalmòleg i la nit de l'estrena semblava una òliba, ja que no vaig poder posar-me maquillatge. De totes maneres se suposava que estava interpretant a una santa i a una santa morta, a més, així que almenys això estava bé.
Pel que fa als assajos, havíem contractat a artistes locals i no va ser possible reunir-los a tots per assajar ni una sola vegada. Els electricistes feien altres treballs durant el dia, ja que estaven molt mal pagats; necessitaven dues feines per viure. Mai vam aconseguir reunir a tots els solistes, estaven ocupades cantant en aquest o aquell concert. Quan per ventura el pianista estava disponible podíem assajar algunes parts del ballet, però llavors algunes de les seves estrelles no estaven disponibles. Altres vegades els solistes arribaven als assajos, només per trobar-se que els del cor ja s'havia marxat a casa. No havia vist mai res igual. Espero no tornar a veure una cosa semblant mai.
La porta no es tancava. La cambra de bany feia tan mala olor que no podia entrar-hi. Cada dia un home venia i tirava una galleda de desinfectant per la tassa del vàter, però jo deia que hauria estat millor netejar-lo bé amb aigua i sabó. Per empitjorar les coses vaig contraure una infecció ocular i al aixecar-me als matins no podia ni tan sols obrir els ulls. Vaig haver d'anar cada dia a la consulta d'un famós oftalmòleg i la nit de l'estrena semblava una òliba, ja que no vaig poder posar-me maquillatge. De totes maneres se suposava que estava interpretant a una santa i a una santa morta, a més, així que almenys això estava bé.
Pel que fa als assajos, havíem contractat a artistes locals i no va ser possible reunir-los a tots per assajar ni una sola vegada. Els electricistes feien altres treballs durant el dia, ja que estaven molt mal pagats; necessitaven dues feines per viure. Mai vam aconseguir reunir a tots els solistes, estaven ocupades cantant en aquest o aquell concert. Quan per ventura el pianista estava disponible podíem assajar algunes parts del ballet, però llavors algunes de les seves estrelles no estaven disponibles. Altres vegades els solistes arribaven als assajos, només per trobar-se que els del cor ja s'havia marxat a casa. No havia vist mai res igual. Espero no tornar a veure una cosa semblant mai.
El director, senyor Mendoza, tampoc aconseguia reunir a tota l'orquestra; estaven tots tocant en clubs nocturns i en cafès per arribar a final de mes. Va haver assajar separadament amb les solistes, el cor, el ballet, amb mi i amb l'actor que interpretava al Germà Domingo, el qual tenia l'altre paper important en l'obra.
Però reunir a tothom i fer un assaig al complet? Era impossible. Planegem un per a la mateixa nit de l'estrena. Faríem el gran assaig final i immediatament després començaríem amb la representació.
Estava asseguda al meu camerino i mai a la vida m'havia sentit tan deprimida per la pudor que sortia del lavabo, la coentor als ulls i no haver pogut fer un assaig en condicions. Em vaig dir "He de actuar com si fos una bèstia de tir amb aclucalls, i seguir endavant el millor que sàpiga. No prestar atenció als detalls tècnics. No et preocupis ni encara que la meitat de l'escenari s'ensorri. Només has de recordar-te de les teves frases, mirar al director i mantenir-te al mateix compàs de la música de manera que el cor i tu acabeu l'uníson ... Però és que ells no han assajat adequadament, Oh Déu meu!
Però reunir a tothom i fer un assaig al complet? Era impossible. Planegem un per a la mateixa nit de l'estrena. Faríem el gran assaig final i immediatament després començaríem amb la representació.
Estava asseguda al meu camerino i mai a la vida m'havia sentit tan deprimida per la pudor que sortia del lavabo, la coentor als ulls i no haver pogut fer un assaig en condicions. Em vaig dir "He de actuar com si fos una bèstia de tir amb aclucalls, i seguir endavant el millor que sàpiga. No prestar atenció als detalls tècnics. No et preocupis ni encara que la meitat de l'escenari s'ensorri. Només has de recordar-te de les teves frases, mirar al director i mantenir-te al mateix compàs de la música de manera que el cor i tu acabeu l'uníson ... Però és que ells no han assajat adequadament, Oh Déu meu!
El teatre de l'òpera de Barcelona era enorme i s'havia omplert de gom a gom. Al poc de començar vaig advertir que hi havia un nou monjo dalt de l'escenari al qual no havia vist en els assajos. Anava corrent d'un costat a un altre, donant ordres. En passar per davant meu, em va mirar somrient i va dir "Per cert, tu tampoc ho estàs fent gens bé". Era Roberto. Estava dirigint l'oratori des de l'escenari.
Al públic sembla que li va agradar. Hi ha d'haver estat a causa del cor generós dels espanyols, perquè ens van ovacionar amb entusiasme. Però per a mi va ser una experiència agònica." (Ingrid Bergman)
Al públic sembla que li va agradar. Hi ha d'haver estat a causa del cor generós dels espanyols, perquè ens van ovacionar amb entusiasme. Però per a mi va ser una experiència agònica." (Ingrid Bergman)
Ingrid Bergman al Teatre Apolo. 9 de desembre de 1954. Fot: Postius Saura, Josep.
Ingrid Bergman veient la revista ¡Pim... Pam...Fuego! al Teatre Apolo. Va acompanyada de Marcello Caracciollo di Laurino.
"T'estimaré sempre"
VERSIÓ ACOLORIDA.
L'any 1954 tenia 8 anys i cantava a la Coral del Liceu Francès que dirigia el mestre Lluís Moreno Pallí, No recordo perquè no vaig participar a la funció del Liceu de "Jeanne D'Arc au bücher". Probablement devia estar amb angines (molt freqüents en aquella època). Amb els anys i veient com va anar tot plegat sembla que vaig fer santament de no participar-hi.
ResponderEliminar