Vista general de l'edifici de l'hospital Maison d'Assistance Française construït per la colònia francesa a Barcelona al barri de la Salut. Octubre de 1917. Fot: Ballell Maymí, Frederic.
En un país neutral durant la Primera Guerra Mundial, com era el cas d’Espanya, la propaganda francesa només podia ser cultural.
Els francesos es van adonar molt ràpidament que hi havia dues missions primordials: d’una banda, canviar l’opinió pública espanyola favorable als alemanys, sobretot entre els catòlics conservadors, l’exèrcit i els partits de dretes, i, d’altra banda, combatre la potent propaganda alemanya que s’exercia sobretot a la premsa, amb un reforçament de la propaganda francesa.
Enfront de la premsa francòfila, representada per les revistes L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia, com també els diaris El Poble Català, El Diluvio i La Publicitat, hi havia una premsa germanòfila ben activa, amb els diaris El Correo Catalán, La Tribuna i El Día Gráfico.
De cara a Catalunya, aquesta política de propaganda es va complicar molt, d’una banda, a causa d’una divergència entre els diplomàtics parisencs i els homes polítics francesos de la Catalunya del Nord i, d’altra banda, per culpa del Govern de Madrid, que veia, en molts dels actes de propaganda francesa a Barcelona, un encoratjament a l’autonomisme català.
Abans, però, de parlar de les iniciatives franceses de propaganda, cal mencionar que la majoria dels catalans, particularment els artistes i els intel·lectuals, eren aliadòfils i van voler expressar llur simpatia pel país gal mitjançant uns quants esdeveniments, pensant també que això afavoriria el reconeixement de llur singularitat, de llur nacionalisme.
Actes de simpatia dels catalans envers França
La primera manifestació pública d’aquesta simpatia és el Manifest dels Catalans, del 26 de març de 1915, signat per molts artistes i intel·lectuals, que afirmava la fraternitat i la unitat espiritual entre Catalunya i França
2:La simpatia nostra [...] no podia mancar a la França veïna de Catalunya per la terra i per l’ànima, on Pirineu enllà, tenim gent de la nostra raça, de la nostra sang, de la nostra llengua. Pel seu triomf fem vots cordials des de la terra de Catalunya, a la qual la mar llatina recorda tothora quin és el seu lloc.
La segona, la celebració dels Jocs Florals de Barcelona el 2 de maig de 1915, en els quals les obres d’Apel·les Mestres són un bon exemple d’art compromès, amb la seva cèlebre composició No passareu i el discurs del president dels Jocs, Josep Pin i Soler, qui, després d’haver evocat el «martiri» de Bèlgica ocupada pels alemanys, una petita nacionalitat que passa per les mateixes adversitats per les quals va passar antany Catalunya, conclou amb l’esperança que els llorers de la victòria coronin el front dels que lluiten pel triomf del dret sobre la força, és a dir, França, Bèlgica i també Catalunya respecte a Espanya.
Aquest sentiment aliadòfil no passà inadvertit als ulls dels francesos, com es pot veure a l’opuscle La Barbarie allemande flétrie aux Jeux Floraux de Barcelone de 1915, publicat a Tolosa de Llenguadoc el 1915, que reprodueix diversos textos dels Jocs Florals, particularment el discurs del president Josep Pin i Soler, traduït pel bisbe de Perpinyà, Msgr. Juli Carsalade du Pont.
LOCVS AMŒNVS13, 2015 Autor: Eliseu Trenc
Acte de col·locació de la primera pedra de l'hospital Maison d'Assistance Française que aixeca la colònia francesa a Barcelona. Mr. Poincairé fa un discurs mentre nombrós públic l'escolta. Maig de 1916. Fot: Ballell Maymí, Frederic.
El primer incident diplomàtic provocat per Brousse datava del dia 23 de maig de 1916, quan es posà la primera pedra de l’Hospital Francès de Barcelona. L’ambaixador d’Espanya a París, Léon y Castillo, es queixà al diplomàtic francès Jules Cambon de l’actitud de Brousse, que, amb ocasió de la col·locació de la primera pedra de l’hospital francès, hauria cridat més d’una vegada «Visca Catalunya», sense citar mai Espanya.
L’altre gran esdeveniment francòfil fou l’ex·pedició d’una important delegació de 60 per·sonalitats, polítics i intel·lectuals, a Perpinyà del 12 al 14 de febrer del 1916, amb l’objectiu d’afirmar, al ple de la guerra, la seva simpatia per França i d’anar a visitar els ferits, ja que els Pirineus Orientals havien esdevingut, durant la guerra, un centre sanitari important.
Hi va haver banquets, discursos, visites, Apel·les Mes·tres hi va llegir la seva composició No passareui Àngel Guimerà hi va rebre la Legió d’Honor de mans del préfet.
Tal com veurem en altres casos, els catalans del nord s’havien implicat en la preparació de l’expedició, particularment Mossèn Caseponce, en contacte permanent amb Juli Carsalade du Pont, bisbe catalanista de Perpinyà. Mossèn Caseponce era, d’ençà l’any 1909, el capellà de les escoles franceses de Barcelona.
Tal com reconeixia el Sr. Gaussen, cònsol general de França a Barcelona, en una carta adreçada a mossèn Caseponce, aquest havia estat el principal organitzador de l’expediciò.
Una altra prova important de la simpatia aliadòfila fou l’asil que les ciutats de Barcelona, Sabadell, Manresa i Matarò van oferir als nens de París el juny de 1918, en un moment molt difícil per a l’exèrcit francès.
Un dels intel·lectuals catalans que va mostrar més públicament la seva simpatia per França fou Santiago Rusiñol. I ací cal fer una distinció entre la premsa que es mostra aliadòfila per un compromís moral i ètic i la premsa de propaganda, que fou finançada per França i de la qual tractaré més endavant.
Del 31 de juliol de 1914 al 15 de novembre de 1918, Rusiñol dedicà a la guerra 98 dels glossaris que publicà setmanalment a L’Esquella de la Torratxa amb el pseudònim de Xarau. N’hi ha 79 que tenen com a títol «Espurnes de la guerra»4. Una cè·lebre caricatura de Rusiñol·Xarau, publicada el 25 de febrer de 1916, el mostra vestit de soldat a la trinxera de L’Esquella de la Torratxa.
No és, però, l’única activitat de Rusiñol a favor dels aliats. Col·laborà també amb la revista madrilenya España, creada per donar suport als països de l’Entesa; signà el Manifest dels catalans, publicat a L’Esquella de la Torratxa el 26 de març de 1915, el Manifiesto de los intelectuales españoles, atribuït a Ramon Pérez de Ayala i publicat el 10 de juliol de 1915 a la revista Iberia, també el Manifiesto de la Liga antigermanófila, publicat a la revista España el 18 de gener 1917, i participà en col·lectes de solidaritat (Pel resso-pó de Nadal dels soldats francesos) el desembre de 19145.
Vers l’any 1915, va aparèixer el llibre depropaganda aliadòfila i antialemanya Kultur: Antología bárbara de los tiempos modernos, amb caricatures de Picarol i un text de Rusiñol.
L’obra va ser editada per Antoni López i profusament anunciada a L’Esquella de la Torratxa. Va aconseguir un èxit molt gran. Rusiñol va visitar el front de guerra a la línia de l’Isonzo el setembre de 1917, a la vora de Trieste, convidat pel Govern italià, amb una expedició madrilenya que s’havia organitzat des del diari El Sol, amb Miguel de Unamuno, Américo Castro, Manuel Azaña i Luis Bello.
A L’Esquella de la Torratxa, Rusiñol hi publicà, amb el títol «Deu jorns al front italià», un dietari impressionant i tràgic dels desastres de la guerra. Rusiñol no fou, evidentment, l’únic artista compromès amb la causa aliadòfila. Ja hem mencionat els casos de Guimerà i d’Apel·les Mestres. També cal afegir·hi Miquel Utrillo, Ramon Casas, Josep Clarà, Josep Maria Sert i molts altres, dels quals parlarem a continuació.
El Govern francès va convidar diverses personalitats catalanes a visitar el front. Una de les visites més rellevants va ser la que l’Estat Major francès va organitzar a Reims, Verdun i Carrières al final de 1917.
Hi van participar els periodistes Màrius Aguilar, Romà Jori i Claudi Ametlla;Antoni López, editor de L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia; Manuel Azaña; el doctor Solé i Pla, cap del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans; el galerista Santiago Segura, i els artistes Ramon Casas i Josep Clarà. També, com es va poder veure a l’exposició organitzada l’any 2014 per la Biblioteca de Catalunya, La gran guerra 1914-1918, cent anys després, la Biblioteca es convertí en l’arena de lluita política propagandista que tots dos bàndols van lliurar lluny de les trinxeres. Tant cònsols com «agregats culturals» o persones afins a les diferents potències hi van cedir i donar documents que exposaven els sentiments de les nacions sobre el conflicte i que aportaven una visió de la guerra amb clares connotacions partidistes.
Respecte a la premsa i a les publicacions aliadòfiles a Catalunya, podem citar, com a llibres entrats a la Biblioteca, El Año de Verdún, 1916, de Gaziel (Barcelona, 1918), tampoc no hi podia faltar el del voluntari català Frederic Pujulà, En el repòs de la trinxera: Cartes del soldat a l’amic, publicat per Antoni López a Barcelona l’any 1918, i la revista La Trinxera Catalana: Portaveu dels Vo-luntaris Catalans a la Legió Estrangera, publica·da pelsVoluntaris Catalans a la Legió Estrangera (París, Imp. de la République, 1916·1918.)
Les activitats culturals com a mitjà privilegiat de la propaganda política francesa
Com que era impossible fer propaganda política directament en un país neutral, aquesta es va disfressar de coartades culturals que sempre van tenir implicacions polítiques, ja que, d’antuvi, la cultura francesa s’oposava a la soi-disant bàrbarie germànica. Hi va haver dos canals de propaganda que van ser antagònics, tal com intentaré explicar a continuació.
El primer canal va ser mitjançant uns polítics de la Catalunya del Nord, el senador i ministre de l’Interior Jules Pams i el diputat Emmanuel Brousse. El president del Consell de Ministres, Aristide Briand, encarregà a Brousse una missió respecte a l’organització de la pro·paganda a Catalunya a finals de l’any 1915 i principis del 1916.
En el seu informe, Brousse preconitza una reforma total de la propaganda, per tal de reactivar·la. Escriu que cal pagar ar·ticles de diaris, comprar periòdics, infiltrar la premsa diària, renunciar als setmanaris especi·fics com ara la revista Iberia, realitzar, doncs, una forta inversió en el camp de la premsa, com ja fan els alemanys. A més, Brousse suggereix que s’organitzin exposicions artístiques a Bar·celona, que s’hi enviï la Comédie·Française, que es projectin pel·lícules sobre els exèrcits aliats, que es doni la Legió d’Honor a artistes, es·criptors i industrials catalans.
A l’inici de 1916, Briand sembla que dóna suport a l’acció de Brousse. Li encarrega que organitzi una expo·sició sobre la ciència francesa a Barcelona, amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Catalans, quan Eugeni d’Ors n’és el secretari. Aquesta exposició s’inaugura el 23 de maig de 1916, mal·grat l’oposició de Madrid, que no pot veure amb bons ulls una manifestació cultural organitzada per catalans francesos i espanyols. El president del Consell, el comte de Romanones, es queixa d’aquesta exposició a l’ambaixador de França a Madrid, Geoffray. No pot admetre que França només hagi connectat amb els autonomistes ca·talans (la Mancomunitat) i que hagi ignorat les autoritats del Govern espanyol, el governador civil i el capità general.
Finalment, es pot rea·litzar l’exposició, ja que Brousse en transforma els objectes en un regal del Govern francès a l’Institut d’Estudis Catalans. El Govern espan·yol dificilment pot impedir aquest regal, format per 3.000 volums, gravats i objectes artístics d’un valor de 10.000 duros. El ministre d’Estat, Gimeno, avisa Geoffray, ja el 5 de maig, que si els objectes de l’exposició s’envien a la ambaixa·da de França, la franquícia serà immediatament concedida.
La inauguració de l’exposició, feta per Jules Pams, aleshores ministre de l’Interior, i Lucien Poincaré, director de l’ensenyament superior, però sobretot germà del president de la República, és molt mal vista per Madrid, ja que Romanones desitja que cap membre del Govern francès vingui a inaugurar l’exposició. Quant al rei Alfons XIII, també manifesta el seu disgust respecte a aquesta qüestió, ja que les condecoracions que s’atorguen amb motiu d’aquest viatge no són precedides dels habituals plàcets, segons ell, una greu incorrecció. De fet, sabem, per la correspondència de Brousse a Utrillo qui era l’interlocutor privilegiat de Pams i Brousse a Catalunya.
Utrillo, organitzador de l’exposició a Barcelona, i Eugeni d’Ors van ser condecorats aleshores, la qual cosa provocà la indignació de molts catalans aliadòfils que consideraven Eugeni d’Ors un germanòfil (recordem que D’Ors, en la línia de Romain Rolland, es va voler situar per damunt de la lluita, en una posició neutralista que va expressar en un manifest datat el 27 de novembre de 1914, que va provocar moltes polèmiques: el Manifest dels Amics de la Unitat Moral d’Europa).
El mes de juny de 1916, Brousse, molt pròxim als catalanistes, saltant·se la censura, fins i tot arribà a demanar al president del Consell que autoritzés l’admissió a França de cartes escrites en català, la qual cosa fou considerada una victòria per les associacions autonomistes catalanes, com ara la Unió Catalanista i l’Associació Pro·tectora de l’Ensenyança Catalana, que enviaren cartes de felicitació al president Briand.
Això provocà una reacció molt forta del Ministeri d’Afers Estrangers francès, que deia que no era el moment d’encoratjar el regionalisme català.
Aquesta activitat obertament procatalanista de Brousse, segons el Govern francès massa compremetedora de cara a les autoritats de Madrid, acabaria per fer·li perdre la confiança de Briand.
Cal recordar que el primer incident diplomàtic provocat per Brousse datava del dia 23 de maig de 1916, quan es posà la primera pedra de l’Hospital Francès de Barcelona. L’ambaixador d’Espanya a París, Léon y Castillo, es queixà al diplomàtic francès Jules Cambon de l’actitud de Brousse, que, amb ocasió de la col·locació de la primera pedra de l’hospital francès, hauria cridat més d’una vegada «Visca Catalunya», sense citar mai Espanya.
El cònsol general de França a Barcelona, M. Gaussen, fou l’encarregat de comunicar a Brousse que calia ser prudent, per tal de no causar problemes entre el Govern francès i el de Madrid. Brousse tornà a Perpinyà el 31 de maig no gaire convençut, com ho demostra una carta a Utrillo escrita poc després, en la qual es queixava que el Govern espanyol critiqués els seus viatges freqüents a Barcelona i la seva utilització constant del català amb els seus interlocutors.
Deia «impedir a un Català parlar català, és passar-se de la ratlla».
Utrillo, organitzador de l’exposició a Barcelona, i Eugeni d’Ors van ser condecorats aleshores, la qual cosa provocà la indignació de molts catalans aliadòfils que consideraven Eugeni d’Ors un germanòfil (recordem que D’Ors, en la línia de Romain Rolland, es va voler situar per damunt de la lluita, en una posició neutralista que va expressar en un manifest datat el 27 de novembre de 1914, que va provocar moltes polèmiques: el Manifest dels Amics de la Unitat Moral d’Europa).
El mes de juny de 1916, Brousse, molt pròxim als catalanistes, saltant·se la censura, fins i tot arribà a demanar al president del Consell que autoritzés l’admissió a França de cartes escrites en català, la qual cosa fou considerada una victòria per les associacions autonomistes catalanes, com ara la Unió Catalanista i l’Associació Pro·tectora de l’Ensenyança Catalana, que enviaren cartes de felicitació al president Briand.
Això provocà una reacció molt forta del Ministeri d’Afers Estrangers francès, que deia que no era el moment d’encoratjar el regionalisme català.
Aquesta activitat obertament procatalanista de Brousse, segons el Govern francès massa compremetedora de cara a les autoritats de Madrid, acabaria per fer·li perdre la confiança de Briand.
Cal recordar que el primer incident diplomàtic provocat per Brousse datava del dia 23 de maig de 1916, quan es posà la primera pedra de l’Hospital Francès de Barcelona. L’ambaixador d’Espanya a París, Léon y Castillo, es queixà al diplomàtic francès Jules Cambon de l’actitud de Brousse, que, amb ocasió de la col·locació de la primera pedra de l’hospital francès, hauria cridat més d’una vegada «Visca Catalunya», sense citar mai Espanya.
El cònsol general de França a Barcelona, M. Gaussen, fou l’encarregat de comunicar a Brousse que calia ser prudent, per tal de no causar problemes entre el Govern francès i el de Madrid. Brousse tornà a Perpinyà el 31 de maig no gaire convençut, com ho demostra una carta a Utrillo escrita poc després, en la qual es queixava que el Govern espanyol critiqués els seus viatges freqüents a Barcelona i la seva utilització constant del català amb els seus interlocutors.
Deia «impedir a un Català parlar català, és passar-se de la ratlla».
VERSIÓ ACOLORIDA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario