"Els germans Lumière, a principis del sègle XX, van desenvolupar el sistema de color de les plaques“Autochromes” (seguin les teories de Charles Cros i d’en Ducos du Huro)".
Una florista a la Rambla de Barcelona, març de 1929 (autocroma). Per Jules Gervais Courtellemont del National Geographic.
La mateixa parada en blanc i negre.
Les plaques autocromas constaven d'un mosaic de microscòpics grans de midó, usualment fècula de patata, sobre la base d'una pel·lícula en blanc i negre. Els grans eren tenyits de color taronja, verd i morat, actuant d'aquesta manera com a filtres de color. Després del processat de la placa sorgien els colors complementaris.
D'aquesta manera, sobre una emulsió pancromàtica normal per blanc i negre es dipositava una capa de la barreja de midó amb tenyits en els tres colors primaris: blau, groc i magenta (o taronja, verd clar i morat). Aquesta pantalla actuava com a filtre selectiu del color durant l'exposició, produint diferents densitats dels mateixos en la imatge depenent del color real i la seva intensitat. Després del processat de la placa sorgien els colors complementaris. Una vegada conclòs el procés de revelat i fixat s'invertia la imatge per obtenir un positiu; tot això en la mateixa placa. Després revelar i positivar, l'observació a la llum blanca a través de la mateixa pantalla de filtratge produïa una acceptable impressió en color.
Les plaques autocromas són peces úniques, ja que no hi ha negatius per obtenir còpies. Són plaques positives, transparents.
Patentat en l'any 1903 pels germans Lumière, i comercialitzat al 1907, resulta ser l'únic procediment en el color disponible fins l'any 1935.
Es coneix la seva utilització a Espanya per Santiago Ramón i Cajal al voltant de 1911.
No hay comentarios:
Publicar un comentario